marginàlies

Just entrar al complex sanitari de Caubet, t’entren nítidament i absoluta les imatges més colpidores de la pel·lícula “El mar”, del grandíssim Agustí Villaronga, i la figura extremadament fràgil -contràriament a la seva expressió- de Blai Bonet.

Caubet és un indret bell que et convida a fer les paus amb tu mateix voltat, però, d’històries escruixidores, abandonades o estigmatitzades. La pròpia història del complex no s’escapa de la corrupció. El seu promotor i executor, Joan March, lluny de la caritat i l’altruisme, segons indica el seu biògraf Pere Ferrer, el va fer a canvi que la dictadura de Primo de Rivera li cedís el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla. A més, acollia tuberculosos, que fins a la meitat del segle passat era una malaltia altament mortal i vergonyant. Elevat a poc més de cent metres del nivell de la mar, el sanatori de Caubet es presentava com un lloc ideal per a les malalties respiratòries per l’aire pur que oferia.

I per a mi, les monges que s’encarregaven de l’atenció als malalts fins a la meitat dels anys seixanta del segle passat, si no m’err, les Filles de la Caritat de sant Vicent de Paül, afegien misteri inquietant a l’indret amb les seves togues alades i blanques. Les record esperant el tren de Sóller a l’abaixador de Caubet i just entrar m’aferrava fort a qui m’acompanyava tement que una ala estesa m’endugués ves a saber on. No entenia, ni entenc, perquè duien aquella toga estranya i misteriosa que, per blanca que fos, imposava.

La façana noble de l’edifici principal s’abalcona a la badia de Palma, un panorama esplèndid sollat per un altre complex, el de Son Reus, que segurament fa que l’aire que en el primer quart del segle vint es presentava com a pur, ara no ho sigui tant.

I tanmateix, malgrat tot, l’indret segueix encantant i guarint.