marginàlies

La tia Maria té noranta-un anys i els darrers mesos ha tengut un seguit d’ensurts de salut dels quals es va recuperant a bon ritme. Avui, a punt de fer la primera queixalada a una ensaïmada de cabell d’àngel –escandalosament bona- li hem demanat si recordava res del temps breu va fer ranxo –sent molt petita- amb els padrins i els altres tres germans. Sabíem que n’havia fet al voltant del verger d’Alfàbia perquè son pare, el padrí, més escadusserament del que jo hagués volgut, ens en contava alguna facècia, de quan feia de carboner.

La tia, però, avui ens ha sorprès en dir-nos que no en recordava gaire cosa, d’aquell temps tan poc vividor, extrem en molts aspectes, però que sí havia retingut que ella i el seu germà petit s’estaven molta d’estona davall una caixa de fusta i que els dos germans majors els tiraven miques de pa com si fossin animalets de corral.

Una imatge impactant, certament: quatre criatures en un indret gens innocu, uns pares pendents del foc domesticat que els ha de proporcionar els ingressos indispensables per sobreviure i una solució a mà per ventura desesperada per protegir els més febles i indefensos.

Una resposta que en el seu moment no es va viure des de cap punt de malícia i que, a sobre, entretenia els dos fills majors. Tot correcte i favorable a la protecció de la menudalla. I a la tia Maria, des de la talaia esplendorosa dels noranta anys, ho segueix vivint amb innocència i juguera.