“He vist que l’esperança gairebé mai no va lligada a la raó; està privada de sensatesa, crec que l’engendra l’instint”. Així s’expressa per carta al seu fill una doctora russa jueva en ser confinada en un ghetto durant la Segona Guerra Mundial i veure com responen els confinats al final que s’ha decretat per ells.
Emparant el sol agostenc d’un redós estimat del migjorn de l’illa hi he parat esment, avui, en un figueral de moro esplendorós. Feia goig, certament, i he tornat a sentir la fascinació que per les figueres de moro i les seves tanques sentia quan era menut. En desconec els motius, d’aquest encaterinament, tot i que
A les quatre de la matinada, un renouer com d’esllavissada gran, m’ha despert sobresaltat. En obrir els ulls i parar l’orella, però, només m’ha arribat un silenci sepulcral, un callar absolut impropi d’una ciutat que en els estius dorm molt poc i amb les finestres obertes. Inquiet, m’he aixecat a fer un glop d’aigua tot
Acabava de llegir a part o banda que -no sabia on- les rates pinyades simbolitzen la felicitat. Des que vivia a la ciutat –quaranta anys, faria- n’havia vistes comptades vegades. La darrera, no recordava quin temps feia, es plantà davant el finestral de la sala, nit closa, fumant un havà que en feia tres, de
De cada jorn costa més dir quelcom perdurable. Tot són vols rasant per la superfície de la sensibilitat que s’agita tostemps. Anam cap al foc sense juguera i això no pot ser. Cap alegria ens dura més que la del conill: artificial i efímera. Para: piula un ocell i per com diu les coses no
Tant de blanc enlluerna, empresona la llum, ha escrit a la paret de la parròquia qui signa Knoi. La feina més ben pagada és la de fer plorar els pallassos, pensa el policia de barri abans d’avisar la brigada de manteniment perquè netegin el grafit, que el rector no és gens favorable a l’art urbà.
Ran de mar, a les nou del vespre hi pega l’aire que vol ser vent. Tanmateix, la majoria de taules dels restaurants que, en el passeig, són a tocar de l’aigua, estan ocupades per clients que desafien aquesta incomoditat. Gairebé tots aquests establiments de menjars són servits per dones joves estrangeres (pocs homes) que just
Els resos de les clarisses no deturen ni l’extenuació dels cossos ni la calor calcinadora. D’una cel·la guaita un drap blanc, bandera d’avinença o signe de rendició? Els infants de l’escoleta cloquegen agònics com els polls a punt d’entrar a costura. En canvi el fasser no parla mai: es deixa endur per la malenconia entesa
Les formigues corren i s’enfilen per tot. I les cuques molles travessen d’escletxa en escletxa tan aviat com poden despertant el fàstic de les madones, que s’apressen a trepitjar-les. Recollir els cossos aixafats encara és més fastigós que la seva factura oiosa. El vell seu a la butaca en camiseta blanca imperi. No es batega.
Paisatges amb bicicletes sense ciclistes i una lentitud que fa mal i a l’hora templa, enamora, desembossa, omplen els panorames del vell que demana més temps. Turons d’espígol, calma oratjada, vols arriscats de teuladers, postals velles que fan visquera, que criden el crit, formen la bastida de les seves volences, voluntats esgotades de vells amb
Contemplava la fotografia del clamidosaure de King amb la mateixa sang freda de quan el va retratar. L’havia feta en el moment just, quan la bèstia havia desplegat com si fos un escut la seva gorguera i l’amenaçava amb aquell xiulet descarat. L’animal, en veure que no feia cap por a aquell homenot que el
L’habitació que a casa destinam a estudi, adesiara es fa mereixedora d’un xafarranxo intens, sobretot de papers i els seus derivats, entengui’s diaris, revistes, fulls publicitaris diversos i altres documents difunts. Ser addicte a la lletra a voltes t’aboca a l’acumulació innecessària de material imprès, actitud que pot comportar una variant no pudenta ni exterminadora
Em surt dir-li pallasso i de seguida n’he de demanar perdó, perquè qui dejecta l’amic amb una copa de cava a la mà i set o vuit al cos -damunt d’altres tantes de whisky- és a anys llum de la grandesa i la transparència del clown. El rampell primer és acarar-m’hi, posar-me nas per nas,
Els dies passen cossers, sense que res ni ningú els molesti. Cap bri de commoció els envidra l’esguard. Enterrem-los, doncs, que l’oblit els devori. Que d’ells no en quedi res per ser cremat, car les incineracions de paraules errades, de frases balderes, de substantius ratats i adjectius desmesurats creen niguls tòxics. I facem-ho de seguida,
de pensar que només al Carib trobarem la llum que ens cal per esporgar-nos la pensa, més pansida de cada dia. No són hores d’anar a demanar a la veïna dues tomàtigues per preparar-te un poc de trampó i fer l’únic àpat del dia. Segur que te les donaria –bona és ella: servicial i agraïda-