marginàlies

Paisatges amb bicicletes sense ciclistes i una lentitud que fa mal i a l’hora templa, enamora, desembossa, omplen els panorames del vell que demana més temps. Turons d’espígol, calma oratjada, vols arriscats de teuladers, postals velles que fan visquera, que criden el crit, formen la bastida de les seves volences, voluntats esgotades de vells amb poca alenada.
Ombres d’unicornis que coronen la testa del puig sentinel·la de la tanca li distreuen momentàniament les peremptorietats de la seva pensa atribolada.
Encara pot somniar amb anells que alliberen, amb mostels que defequen abans d’empaitar la rata i amb altres disbarats que tenen el valor de pintar-li somrisos a l’agonia. Cap record, però, no l’emociona més que les traces esveltes, ivoriades, de l’al·lota de l’arracada gran com una engronsadora de lloro que
diumenge passat, al mercat de la vila, li picà l’ullet abans d’abaixar-li el preu de la polsera pretesament de pell que regalà a la seva neta.