marginàlies

Els resos de les clarisses no deturen ni l’extenuació dels cossos ni la calor calcinadora. D’una cel·la guaita un drap blanc, bandera d’avinença o signe de rendició? Els infants de l’escoleta cloquegen agònics com els polls a punt d’entrar a costura. En canvi el fasser no parla mai: es deixa endur per la malenconia entesa pel cap que crema. Per què malbarata els seus dots atalaiadors? Què bell seria que dictàs cròniques a vista d’ocell! Això sí, tira palmes amunt sempre que pot, el fasser, mentre que les velles decauen amb lentitud doctoral.

I així un any rere altre i en van més de cent. Molts d’anys a recer de l’escarabat morrut vermell i d’altres insectes letals. Cap plaga no l’ha afectat i se’n sent molt orgullós encara que no se li noti. La calitja embroma l’horitzó diluint els colors a les totes. Qui diu que el sol és de justícia? Ningú no mereix pena de calorassa. A Santa Clara toquen l’angelus, a migdia, i sona amb poca convicció: el batall, assolellat, no pot amb la seva ànima. Seria de sàdics demanar-li més. Sis tocs com a de bromes han bastat perquè el veïnat se’n donàs per assabentat.