marginàlies

De cada jorn costa més dir quelcom perdurable. Tot són vols rasant per la superfície de la sensibilitat que s’agita tostemps. Anam cap al foc sense juguera i això no pot ser. Cap alegria ens dura més que la del conill: artificial i efímera. Para: piula un ocell i per com diu les coses no ets capaç de saber de quin volador es tracta. Amb tanta ignorància acumulada, no ha d’estranyar que no sapiguem acomplir les exigències de les vies deleroses. Ai, enllà de nosaltres tot és part del verger! No sabem deixar estar la  discussió de si l’ombra és terapèutica o encomanadora de tota casta de viriasis.

Diu l’escrivent: avui matí no estic per poemes; tota la nit he vist morir llampecs. A més, veig que el turó d’alzines, el de les llegendes i fades, ja no m’acompanya ni m’alliçona: de cop i volta s’ha convertit en el tòtem que a tothom esvera. Així, insisteix l’amanuense, com puc adir-me amb tanta basarda?  La mort  no espanta: trasbalsa Neda Soltan, la jove iraniana, que perd l’aplom en un carrer de Teheran per un tret filldeputat. No només mor Neda i bé ho sap qui ordena la seva execució: també neix el calfred  palplantador que s’escampa com la radioactivitat pel redol que ens aferma. On van a parar les mirades  perdudes? Les llambregades òrfenes no admeten epitafis.