marginàlies

Les formigues corren i s’enfilen per tot. I les cuques molles travessen d’escletxa en escletxa tan aviat com poden despertant el fàstic de les madones, que s’apressen a trepitjar-les. Recollir els cossos aixafats encara és més fastigós que la seva factura oiosa. El vell seu a la butaca en camiseta blanca imperi.

No es batega. Mira fixament en algun punt inconcret i es dóna al record. Reviu les becaines de quan tot era sobreabundant: la força per fer qualsevol cosa i la potència del desig.

També les suades eren pletòriques i mai no se’n lamentà: el sol emplomat el nodria. Avui, però, li costa alenar la calda quieta i només són les sis del matí. Un grup nombrós de formigues s’enganxen a una mica de pa i el vell, en veure la fruïció dels insectes, recorda com na Laua matava els moixos que li descarabutaven els ramells i els testos: picava una bombeta fusa, mesclava la grava de vidre en una ditada de sobrassada i mentre parava aquella mescla letal fruïa d’imaginar-se com moririen els moixos.

No sua, el vell, però deixa caure una bava com si fos un plany pel temps que l’escomet i li desplega els mapes de l’eternitat. N’és l’hora, de fer calor, s’alliçona, però de cada dia li costa més alenar-la. Una  altra cuca molla compareix, a tocar dels peus. Branda les antenes amb una fatxenderia intolerable,  pensa el vell. Podria esclafar-la, però no ho farà: cal fer recapte de forces. Senzillament mourà una mica el peu i s’acabarà aquella vanitat cucamollera: en sentir-se amenaçada, ho donarà als tres parells de cames. Però no: la cuca molla no s’espanta gens. Sembla com si miràs de reüll i desafiadorament el vell  que, perplex, no sap com respondre a aquella nova presumpció. L’ortòpter segueix amenaçant amb el batre de les antenes i quan en el vell comença a prendre la inquietud més infantil, para el ball, la cuca  molla, i es retira xano-xano renegant en patuès, creu l’ancià.