marginàlies

A les quatre de la matinada, un renouer com d’esllavissada gran, m’ha despert sobresaltat. En obrir els ulls i parar l’orella, però, només m’ha arribat un silenci sepulcral, un callar absolut impropi d’una ciutat que en els estius dorm molt poc i amb les finestres obertes. Inquiet, m’he aixecat a fer un glop d’aigua tot pensant que la desgràcia que intuïa acabava de passar i que, d’immediat, sentiria els udols de les ambulàncies i els bombers. M’ha estranyat, tanmateix, que la cussa dormís plàcidament en el racó més fresc de la casa. Abocat a la finestra de la cuina, no m’arribava cap indici de cataclisme. Cert que durant molts minuts no he sentit ni cap auto ni cap motocicleta amb ínfules de bòlit. Estrany, quan una de les artèries circulatòries de Ciutat transcorre a dues passes de casa.

M’he assegut a la butaca de la sala amb la convicció que d’un moment a l’altre els dispositius de socors omplirien d’emergència aquella mena de consumpció urbana esfereïdora. He mirat de no moure’m per no distreure l’atenció. Així de tens he esperat una estona llarga. En no percebre res de nou i en retornar el brogit somort del respir nocturn ciutadà, m’he demanat si aquella mena d’estrèpit que m’ha despert no era més que la cua d’un malson.

Tanmateix no m’ha agafat, la son. De la butaca estant, advertint els primers símptomes de normalitat nocturna urbana, me n’he anat amb els meus morts com me n’hagués pogut anar a qualsevol altra banda. I m’he tornat a convèncer que viuen, els morts, encara que massa sovint els arruixem. Jo no els  he arruixat, aquesta matinada, als meus.

Amb els auriculars posats, he fet sonar les seves cançons, la seva música preferida. I els he fet lloc vora meu, el lloquet de sempre. I m’han mirat gairebé com si el mort fos jo i ells els vius. Els he vists més enjogassats que mai. Tant, que m’he permès el luxe d’estirar-los la llengua sobre les darreres noves familiars i m’han tornat a demostrar que m’estimen molt més del que jo els estim.

Canta qui ens agrada; canta el plany i ens somriem com adolescents empegueïdors. Els puc tocar i la seva rampa em condorm. De morts i tot viuen tant com quan encomanaven el tacte de les paraules. Les bregues acostumades dels veïns del cinquè m’han despert prop del migdia. No els ho he retret: cap nit com aquesta, de descansada.