Emparant el sol agostenc d’un redós estimat del migjorn de l’illa hi he parat esment, avui, en un figueral de moro esplendorós. Feia goig, certament, i he tornat a sentir la fascinació que per les figueres de moro i les seves tanques sentia quan era menut. En desconec els motius, d’aquest encaterinament, tot i que pugui pul·lular per les voreres de la naturalitat d’allò que és elemental: la manera com organitzen les seves pales; les flors prèvies a les figues; la cuirassa anterior de pues, com fics amb cerres; la seva ostentosa indiferència a l’aigua i al vent… Tanmateix, és l’única cactàcia que em crida l’atenció de manera tan primordial.
El padrí matern n’era un devorador, de figues de pic, i m’agradava anar amb ell a collir-ne, a la tanca de damunt ca seva, que l’amo li regalava l’esplet. No anava d’aquesta menja, l’amo, ni tenia porcs perquè en fessin festa. A les que tenia a l’abast, el padrí les agafava sense cap protecció tot indicant-me a cada una de les que agafava que jo mai no ho havia de fer, agafar-les així, amb les mans llises, perquè les pues de les figueres de moro són molt punyeteres i es fiquen sempre a la mala. A les més altes les collia amb les esmolles, llargues i acabades amb dos cullerots que inferia a aquell estri aires de joguina.
També les pelava amb les mans netes i amb manya de prestidigitador. Un poal amb aigua acabada de treure de la cisterna i, per tant, fresca, acabava de netejar aquell fruit empinyolat pel qual jo tampoc no hi he tingut mai gran tirada. Tampoc no m’ha agradat mai com li diuen comunament en castellà: em sembla un insult. Nopal, en canvi, ací i allà, és molt més categòric.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El poble n’era ple, de figueres de moro, i el que tu contes és una experiència viscuda. Em queda un dubte: com és possible que mos encatellàsim a dalt de tot de ses figueres de moro sense por a ses punxades?
Salutacions cordials