La becaina no ha estat tan reparadora com esperava: m’he desvetllat tan emprenyat com m’he lliurat al xubec. Es tracta d’un emprenyament total, com les tempestes cinematogràfiques; vull dir una agrura generalitzada que, en pegar, fa matx. No té origen ni epifania: ve de cop, imprevisiblement, i amb una força devastadora; i te toma el
Que callin els rosers, que no deixen sentir les reclamacions de les ortigues. Que les verdolagues cessin d’increpar les vinagrelles. I els cabirols, que s’aquietin, ara que els llops tracten la pau. Qui ha demanat que s’apagui la llum de París? I que es negui Venècia? Deixeu passar les raons que van en bicicleta i
Volen, de nit, les garses? A quina alçada? I els llimoners, s’espolsen la pols, passada la mitjanit? Tan lluny del sòl, en la panxa d’acer d’un avió en ruta domèstica, caus en aquestes maleïdes ignoràncies. En l’airbus que em retorna a casa, passades les onze de la nit, el xubec avança tot i l’estrèpit de
El cafè amb llet que es pren en un dels bars que més estima, bofega. Podria omplir paners amb les imatges que li volten el pensament mentre fixa la vista en l’escuma de la tassa. La més nítida, la de les incomptables banderes de guerra i eixordidors crits amb baioneta dels artillers del dictat i
Quan a les nou tocades decidí d’aixecar-se, recordà com si el revisqués la cua del darrer somni: una platja mallorquina indeterminada; ni fresca ni calor; la projecció d’una pel·lícula waltdisneiana de dibuixos animats en una pantalla descomunal; ell espatarrat a una butaca de cinema; el silenci sepulcral de la gent i l’aigua, com si aquells
Amb més assiduïtat que la desitjada, hom sent la manca pregona de parallamps per poder trampejar la borrasca profunda que s’ha instal·lat a sobre de l’arxipèlag. Aquest temporal que no amaina sobre les genuïnes trossades d’aquest poble nostre salobrat, juntament amb l’estat depressionari en què vivim la nostra atrotinada activitat socioeconòmica, a molts ens estaborneix l’animositat.
La llum neta de les sis del capvespre feria la tauleta baixa de la sala d’estar i destacava les marques de les llaunes de cervesa que s’havia pres durant el matí i el dinar. I també les miques de pa, reclams silenciosos de teuladers i titines que defugen les ciutats com els estugosos el verrim.
L’alba estela estelles de rocs; ens posa grava a l’oïda per poder sentir els crits reverberadors de la runa. Això escriu, d’una tibada, abans de dutxar-se. I no era el cap d’aquest fil, que anit volia estirar. Llegint els diaris abans de sopar, pensava en els peixos, en la vida en aigua i en el
Està tan cansat que només sent el brum eixordador de les abelles que han convertit el seu cervell en una bresca. Desplomat en la butaca de la sala d’estar, deixa que la mirada perdi pistonada i torna a embambar-se amb els amors que maten i que a punt han estat de matar-lo, i no en
Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel revellit en excés. La mar, en contrast, està emmirallada i per això, si hom s’hi esforça, pot mig veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns
El cafè que es prengué anit havent sopat, pensa, li segrestà el son. Desvetllat, no suporta estar enllitat i s’ha aixecat poc abans de les tres de la matinada. Un cop a la sala d’estar, a la que hi ha arribat a les fosques, ha mirat de compassar un grapat d’alenades fondes per contrarestar la
Jur que quan em vestia –serien poc més de les set- un pago cantava a les totes. El primer pic que l’he sentit no n’he fet cap cas perquè tant d’hora la son pesa i encara du llet dels somnis pels morros. Però al segon cant, he estirat el coll com un cérvol a l’aiguait,
On va a parar l’esperança feta miques? És biodegradable, l’esperança? Algú s’ocupa de tractar les seves deixalles? On rauen els abocadors que la controlen? Hom creu que no, que no fa llecor, la confiança; que quan s’abandona, calcina els camps, els desertitza perquè la malenconia en prengui possessió i pugui presumir, a la fi!, de
En obrir la llibreta, la dona sentí una rampa estranya al cap dels dits. Era la primera vegada que s’atrevia a llegir la plagueta del seu home, ingressat de feia dos dies per un infart sever. L’obrí a l’atzar. Mai no li mostrà, el seu home, allò que escrivia, l’única activitat, l’escriptura gairebé furtiva, que
Hem de ser maleits, en la defensa del nostre redol i d’allò que conté, em deia un amic en plena sobretaula d’un dinar gens feixuc: broqueta de gambes i sípia confitada, arròs sec amb gerret i sorbet de taronja de Sóller amb Àngel d’Or. Hem de capgirar el refrany que diu “Maleits amb faixa, bons