Què gran que s’ha de ser perquè t’incrustis de manera inesborrable en el record de tot un país gràcies a uns acords desguitarrats i a unes llàgrimes de pura emoció davant d’un Camp Nou ple a vessar. Què gran que has estat, Laura Almerich! ———————————————————————————————— L’any 1997 Lluís Llach va escriure una altra cançó
Estimadíssima Mila, En una de les primeres cartes que et vaig escriure —aquesta, de novembre de 2013– et parlava de la mort del Pancho, el gat que va passar els últims anys de la seva vida a casa nostra. Aleshores et deia que no volia parlar-te de la mort, sinó de l’alegria que ens havia
Mal final, el d’aquest 2018. Primerament va ser la mort de Lucho Gatica (vegeu aquí) i ara, poques setmanes després, la del gran Ramon Calabuch Batista, conegut en el reialme del bolero –del qual va ser monarca indiscutible– com Moncho. Poques coses tinc per dir. I moltes, en canvi, per escoltar d’aquest gran artista. Us en
El dia 13 de novembre d’aquest 2018 al qual li queden ben poques hores d’existència en el calendari ens va deixar un dels grans de la música; si més no, pels de la meva generació. Em refereixo a Lucho Gatica, l’home que va convertir el bolero en llegenda. Havia nascut a Rancagua (Xile) l’11 d’agost
Sempre m’he manifestat molt respectuós davant del noble art d’escriure textos necrològics (vegeu, per exemple, aquí i aquí). No la considero pas una feina senzilla perquè, si es vol fer amb un mínim de decòrum, no es pot encarregar al primer redactor que passa per allí ni fer-la amb el pilot automàtic posat. De fet,
El dissabte 4 d’agost va saltar la notícia (vegeu-la aquí) de la mort del músic valencià Pep Laguarda. De seguida vaig escorcollar entre les coses que tinc escrites i arxivades sobre aquest home i em va sortir aquest article que vaig enviar a Vilaweb i que varen publicar de seguida: “Alceu-vos, xe!” En record
(La sèrie comença aquí) Que el tabac seria, tard o d’hora, la causa de la mort de Terenci Moix era una cosa que dissortadament era sabuda des de feia bastant temps. Per això, a mitjans de 2002, segurament de resultes d’algun ingrés hospitalari d’urgència o d’un agreujament de l’enfisema pulmonar que tenia, el responsable de
Segons els professionals del ram, un dels gèneres periodístics més difícils –o, si més no, un dels més delicats– és el de les necrològiques. Un gènere que tots els que hem llegit la gran novel·la d’Antonio Tabucchi titulada “Afirma Pereira” tenim molt present perquè un dels personatges principals de la història es guanyava la vida escrivint necrològiques
Dijous al vespre, mentre feia temps per embarcar cap a casa fatigat després d’un dia ple d’emocions, tafanejava diaris a la llibreria del camp d’aviació de Brussel·les quan vaig veure que n’havia passat una de grossa al voltant de Johnny Halliday, el cantant al qual fa una pila d’any li varen enganxar la llufa de
A primera hora de la tarda del dimarts 28 de novembre ens va arribar la notícia de la mort –víctima d’un càncer de pulmó– de l’escriptora, periodista i activista cultural Patrícia Gabancho. Havia nascut a Buenos Aires el 1952 (tenia, doncs 65 anys) i vivia a Catalunya des de 1974. Tan bon punt vaig saber
Quan el diumenge passat a la tarda em va arribar la notícia de la mort, als noranta-sis anys, del fotògraf Joan Colom el primer que em va venir al cap va ser un llibre —“Izas, rabizas y colipoterras”— publicat el 1964 per l’editorial Lumen amb textos de Camilo José Cela i fotografies de Colom. La
Em desperto a l’hora habitual i la primera notícia amb què la Mònica Terribas obre el seu programa és la de la mort –dissortadament esperada, per bé que aquestes coses mai t’acabes de creure que passaran– de l’escriptor i periodista Carles Capdevila. Tenia 51 anys. Avui se’n parlarà del Carles a tort i a dret
Si voleu veure l’article tal com l’ha publicat Vilaweb feu click aquí. Frederic-Pau Verrié: un dels nostres últims savis (publicat a Vilaweb el dissabte 11 de febrer de 2017) La notícia del traspàs de Frederic-Pau Verrié m’ha arribat per WhatsApp després de dinar: ‘Aquesta nit s’ha mort l’avi. Tranquil, dormint i molt acompanyat’. La seva
Convivim amb els nostres morts i la majoria de vegades no ens n’adonem. Ahir, a la rehabilitació, va aparèixer una senyora gran que em va recordar enormement ma mare morta aquest agost farà deu anys. La recordo sovint, a la mare. Se’m fa difícil explicar-ho, però diria que la recordo d’una manera especial. Com de
Això de no llegir El País –un costum que practico des de fa bastants anys i que us exhorto a provar perquè vegeu els beneficis mentals que proporciona– té grans avantatges i, de vegades, algun petit inconvenient com, per exemple, no haver-me assabentat a temps de la mort, el dijous passat, de Gloria van Aerssen,