Totxanes, totxos i maons

Em desperto a l’hora habitual i la primera notícia amb què la Mònica Terribas obre el seu programa és la de la mort  –dissortadament esperada, per bé que aquestes coses mai t’acabes de creure que passaran–  de l’escriptor i periodista Carles Capdevila. Tenia 51 anys.

Avui se’n parlarà del Carles a tort i a dret i tothom, aclaparat i ple de bona voluntat, farà les seves aportacions per ajudar a dibuixar els contorns de la seva personalitat. Uns contorns necessàriament amplis ja que va ser un home actiu i preocupat pels mals del temps i del país que li havia tocat de viure.

En aquest context m’apresso a afegir un parell de detalls que em semblen interessants i segurament (l’un més que l’altre) poc coneguts. El primer és la seva faceta d’enigmista, de malalt de la paraula. Més concretament de constructor de crucigrames que durant una temporada  –calculo que deuria ser cap a finals dels 90, potser una mica més cap aquí–  publicava a El Periódico amb el seu nom mig camuflat: C. C. Plandiura. Per això la gent del món dels jocs de paraules vàrem ser els primers a dir-li Cecé.

El segon detall és el seu llibre “Nova York a la catalana”, editat per La Campana el juny de 1996, una guia exhaustiva de tots els rastres indicadors de la presència dels catalans a aquella gegantina ciutat que a l’A. i a mi ens va ser d’una enorme utilitat ja que aquell mateix any vàrem passar-hi uns dies amb la seva mare. Feia pocs mesos que el pare de l’A. havia mort després d’una llarga i penosa malaltia i ens va semblar que una ciutat gran com Nova York, amb autobusos i metros a l’abast, era el millor indret per viatjar amb una persona de 72 anys plena d’energia i amb els ulls oberts encara a la sorpresa i la meravella. Un viatge  –en vaig parlar aquí—  que vàrem aprofitar a bastament gràcies al llibre del Carles, acabat de publicar, i que ens va permetre conèixer una altra faceta, la més propera a nosaltres, d’aquella gran urbs.

“Vejam si convences la Isabel perquè reediti el Nova York”, li havia dit en diverses ocasions. I ell sempre deia que sí, que estaria bé…

Vejam si ara…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!