Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
En record de Joan Colom, fotògraf.
Quan el diumenge passat a la tarda em va arribar la notícia de la mort, als noranta-sis anys, del fotògraf Joan Colom el primer que em va venir al cap va ser un llibre —“Izas, rabizas y colipoterras”— publicat el 1964 per l’editorial Lumen amb textos de Camilo José Cela i fotografies de Colom. La segona cosa va ser el record d’un moment de fa una mica més de tres anys a l’exposició “Jo faig el carrer” que el MNAC li va dedicar.
El llibre el tinc, i a més a més en primera edició. M’acompanya ara mateix al costat del teclat mentre redacto aquest escrit. No recordo amb exactitud quan ni per quina via el vaig comprar, però puc assegurar que no va ser quan es va publicar. Jo, aleshores, era un noiet de catorze anys (ep, de catorze anys de 1964; és a dir, bastant tanoca) i puc assegurar que el meu poder adquisitiu no em permetia compres com la de l’esmentat llibre. Dedueixo, per tant, que el vaig obtenir en el mercat d’ocasió cap els anys 80.
“Izas, rabizas y colipoterras” –que tenia com a subtítol “Drama con acompañamiento de cachondeo y dolor de corazón” i que definia diverses categories de putes, maturrangues i altres senyores de moral distreta– va ser el número 6 de la col·lecció “Palabra e imagen” de l’editorial Lumen i la seva publicació, a part d’un gran èxit de vendes, va generar un notable escàndol judicial que va amenaçar de portar Joan Colom davant dels tribunals i que el va afectar tant que va abandonar la fotografia durant almenys quinze anys. No oblidem que el nostre home es guanyava la vida treballant de comptable i que la fotografia era una afició que practicava en pla autodidacte.
Recordo haver llegit fa anys en un llibre de memòries de l’advocat i dramaturg Josep Maria Loperena que una de les senyores que sortien repetidament retratades (crec recordar que es deia Eloísa) en el llibre era amiga íntima d’un jutge de l’època que va ser qui li va aconsellar que fes la denúncia. De tota manera sembla que les coses no varen anar a més –tot i l’ensurt pel pobre Colom— perquè el mateix Loperena, exercint de conseller legal de l’afectada li va recordar que uns anys abans s’havia promulgat la llei que prohibia la prostitució i que, per tant, corria el risc que qui acabés rebent fos ella.
Però amb això no n’hi va haver prou, perquè un altre escàndol va acompanyar la publicació del llibre. Un escàndol que no va aparèixer als diaris i que no es pot entendre sense saber que l’editorial Lumen (un nom llatí que evoca el Sermó de la Muntanya: “vosaltres sou la sal de la terra i la llum del món”) va ser creada a Burgos el 1936 pel capellà català Juan Tusquets, furibund martell de la maçoneria i, sens dubte, un dels homes que varen encomanar a Franco la macabra idea d’una conspiració judeo-maçònica contra el seu règim.
Des de la seva fundació Editorial Lumen es va dedicar a publicar i distribuir obres religioses, catecismes, estampes, missals i devocionaris diversos fins al 1960 quan, per raons d’edat, el mossén va cedir el negoci als fills del seu germà: Esther i Òscar Tusquets. Així doncs, a partir de 1961, amb noves mans al capdavant, l’editorial va transformar el seu catàleg començant, precisament, amb la col·lecció “Palabra e imagen” (esplèndida, per cert, tot i que entrar en detalls em portaria a un altre apunt que no renuncio a publicar més endavant). Una col·lecció en la qual, com he dit més amunt, va aparèixer el llibre de Cela i Colom.
Pel que s’ha sabut posteriorment, Joan Colom va vendre a la nova editorial les fotografies –fetes uns anys abans d’amagat amb una Leica petita que amagava dins de la mà mentre tirava des d’un angle a l’alçada de la cintura absolutament insòlit pel que estem acostumats a veure– sense saber que anirien acompanyades pel text de Camilo José Cela. Un text barroc i procaç que sembla que va superar sense gaires problemes la censura del moment. Cosa no gaire estranya si tenim en compte dos factors: l’amistat personal entre Cela i el ministre Fraga, ambdós gallecs, i els serveis prestats al règim pel futur premi Nobel durant una pila d’anys com a censor.
Aquesta, més o menys, és l’explicació que vaig fer a la gent que ens acompanyava el dia que l’A. i jo vàrem visitar l’exposició antològica que el MNAC li va dedicar entre desembre de 2013 i maig de 2014 en reconeixement del fet que el 2012 Joan Colom donés la seva col·lecció al fons fotogràfic del Museu. Ens vàrem apuntar a una visita guiada en la qual vaig veure que l’escàndol a la premsa estava ben representat en una vitrina que mostrava diaris de l’època i ben explicat també per la persona que ens guiava.
Però, en canvi, enlloc es feia referència a l’escàndol paral·lel que es va viure en uns altres sectors de la societat barcelonina pel gir sobtat en la trajectòria d’una editorial que en poc temps va passar de publicar missals a llibres profusament il·lustrats sobre la gent de la vida brava al Barri Xino.
Ser vellet, de vegades té algun avantatge. Sobretot quan expliques batalletes sobre coses que has viscut més o menys de prop i hi ha gent que t’escolta…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Joan!
Aquesta col·lecció sempre m’ha interessat molt (als anys 80 es podien comprar de saldo). La seva influència és allargada i l’editorial La Fábrica n’ha reeditat alguns. Espero el “post” que dius sobre la col·lecció. Records