marginàlies

La vida no té espera, pensa el pare tot mirant com son fill puja apressat al tobogan com si ascendís al cim més alt de la terra. Mira amunt, la criatura, no mira on posa els peus, no tem les passes en fals ni el cansament de l’ascensió. L’empeny tan sols el goig que sentirà davallant tan aviat com el pes del seu cos i el plàstic envellit de l’estructura decideixin. I en ser a baix corre per prendre altre cop l’escala que l’enlaira i en ser-hi hi troba una altra criatura més petita que ell que necessita l’ajut de son pare per fer-se amunt i prova d’avançar-la a colzades, com si la menuda fos deixalla molesta. Son pare el reprèn i d’una volada l’aparta del camí lent i amb suport de la petita, que el mira sorpresa i nerviosa. No li ha agradat, la decisió de son pare, i s’hi rebel·la plorant de ràbia.  No li valen els escolts paterns ni l’amabilitat del pare de la nina, que li deixa el pas franc perquè tanmateix la menuda no s’acaba de decidir. Emmorronxat, se’n va a seure al banc donant l’esquena a son pare. I en sentir-lo a prop, correrà fins a un altre banc i serà quan son pare voldrà disculpar-se amb l’altre pare. Es trobaran amb la mirada consirosa que deixarà ben palès que la negociació dels armisticis en les guerres de mel i sucre, les que es declaren dins un didalet d’aigua, és tan esgotadora com precària.