marginàlies

Més de quatre-cents anys al voltant d’una taula, quatre anys el menut, vuitanta-nou la venerable. Només hi falta la mar per fruir de l’albaïna que més s’anhela. S’imposen els ulls més tendres i la dispersió entendridora de la més gran. Només hi manca una ària barroca per exaltar la calidesa, que es plany de la manca de pluja. A fora, el març marceja i permet que la guerra ens socarri les parpelles. A les postres, el segon més jove de la taulada demana qui ressuscitaríem i al moment la casa on ningú és extern s’omple d’energia.