marginàlies

Escrius només amb tu mateix, preferentment en el lloc on més a plaer et sents i voltat dels objectes que més t’ajuden a expressar adretament. Després venen els lectors amb qui més confies per saber si el manuscrit obre qualque porta per tafanejar per l’espai que clou o en tanca; o ho tanca tot. I és quan escapses i espedregues, i d’un nombre considerable de fulls te’n quedes amb dos o tres; o quatre  o cinc paràgrafs.

I hi tornes, obstinat, perseguint la gran quimera. Refàs, fas de bell nou i quan has traçat el curs del riu narratiu t’adones que fa massa marrades, meandres que no fan més que distreure i en marques un altre que permeti molta més vida. I retornes als conillets d’índies de les primeres lectures i encara t’hi troben vestits mal planxats.

Però l’obstinació no deixa i, només amb tu mateix, et remires a fer dir als teus personatges allò que tu mai no diries, i a descriure amb precisió i seducció allò que tu mai no faries. I a la fi ho dones per acabat i proves d’engalipar un editor perquè la teva història deixi de ser només teva i sigui de qui la vulgui.

I si l’editor accepta el risc de convertir en llibre la teva història, allò que sents és equiparable a fer el cim d’un vuit-mil, o gairebé, perquè no he curullat cap d’aquestes muntanyotes però m’ho imagín. Jo estic en aquest punt, exactament, quan “Venes d’aram”, editat per Lleonard Munaner, ja és a les llibreries esperant que siguin com més millor els lectors que sedueixi i envesqui.