Ara que tot és guerra, angúnia i fàstic. Ara que els miserables decreten l’horror i armen la feredat. Ara que ens rebolcam en l’oprobi i ens omplim de vergonya. Ara que el crit no eixorda, Felícia Fuster segueix dient:
Que poca cosa
és tot. I jo voldria
ser mar, donar-te,
pinyó madur, la vida,
en la meva clofolla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!