marginàlies

La muntanya s’engoleix el tren estibat de badocaires vinguts de lluny quan les ombres encara cerquen els volums, just en el moment en què les tortugues donen per acabada la còpula. Qui ha obert, neguitós, la finestra no para esment en res d’això, només acluca els ulls per tornar a sentir ben nítid el so esmunyedís però implacable del trau que es va obrint en el ventre de la cama quan, dos dies abans de fer els nou anys, botava atropelladament la paret del tarongerar curullada amb els vidres d’ampolles de xampany trencades a posta per fer mal als intrusos. El so semblant a la zeta allargada fins a perdre l’alè, la punta de vidre verd bandejat entrant a la carn i esqueixant-la a la mala, els crits abandonats de l’amic que l’havia acompanyat en l’aventura que, salvant el parany del vidre, en caure, s’havia torçat un peu. L’amic que cuidava les paraules, en sabia més que el mestre, i que morí als deu anys de sobte, gairebé sense fer-ho coneixedor tan tímid era. I cada cop que el recorda sent el so del trau que li vol dir quelcom que no entén, alguna paraula escollida del seu amic que adquirí la saviesa plena als deu anys i en saber-ho tot, la vida li venia grossa, pensa ell. I pensant en tot això considera que avui els cavalls i les fures haurien de celebrar el dia i que el món, per ser vividor, hauria d’estar fet de bassiots.