marginàlies

En una branca del llorer jove del corral hi descansa una papallona exhausta (una vanessa atalanta  o papallona rei) que no diu d’on ve ni adverteix cap on anirà un cop recuperada, si és que encara li resten forces per seguir tastant ortigues. Té el semblant envellit i el color negre apagat, com si estigués a punt d’exhaurir el temps de vida que li atorga la seva constitució aparentment fràgil. I en el front de l’observador, la imatge d’una perla que vol ser llàgrima i tres espelmes que esperen que algú les encengui. S’apressa a descriure l’escena amb tota mena d’ornaments per tal de donar-li un sentit, com si fos peremptori que aquests elements volguessin dir quelcom mai no dit, o no dit amb la forma que proposen. I ho escriu amb la seva lletra menuda i clara amb què també diu l’amor i la ràbia del dolor quan ho considera necessari. I tanmateix, en haver escrit la intenció de la perla de voler ser llàgrima a l’esguard de tres espelmes que esperen ser enceses, es demana també per escrit què se’n farà, de la papallona morta; i si moren amb les ales esteses o plegades, les papallones; i si moren en vol o esperen fer-ho en posar-se . I quan va per demanar-li-ho a la papallona reina que descansa en la branca més magra del llorer jove, s’adona que ja no hi és i instintivament mira pels voltants de les plantes que cuida amb esment si la veu ja retuda del tot. Sap que cerca una agulla dins un paller, però no li manca determinació ni esperança. Encara no sap que no trobarà res tot i dedicar més de dues hores a una recerca absurda que mai no descriurà.