marginàlies

Les tortugues deixen la hivernació i ho fan tastanejant, com quan hom s’aixeca en haver dormit arreu un bon grapat d’hores: pensant-se que el seu cos està fet d’aire, li costa mantenir l’equilibri i obrir suficientment els ulls per evitar topades o travelades. En el cas de les tortugues el trontoll no és tan escandalós, però ho evidencien estirant el cap com si fos un periscopi cercant ves a saber què i repensant-se dues vegades la passa que volen donar per anar a trobar la llenca de sol que desitgen. L’atordiment que descontrola els seus moviments pesarosos, aquest anar borratxament, enjogassa el seu cos tan allunyat de l’agilitat i de la vista d’ocell.

Les tortugues senten com jo l’adagio assai del concert per a piano en sol major de Maurice Ravel i també creuen que la bellesa ens acuita sempre, juganera, i que molts, lluny de sentir-se afalagats i satisfets, consideren que els molesta i els inoportuna. I que per ser bells –i ravels– hem d’entortugar bona part del temps que destinam a ignorar els batecs dels instants, el camp de gravitació dels detalls.