marginàlies

Hi ha festes sorpresa, per ventura la majoria, que no ho acaben sent perquè de bocamolls el món i l’infern en van plens. No obstant, escadusseres vegades, l’objectiu es compleix i a l’homenatjada o homenatjat li calen uns quants pessics per assegurar que el sarau no és cap miratge i ella o ell és l’objecte de totes les atencions.

Avui, a mi, m’han sorprès amb una festa, la dels meus seixanta-cinc anys que s’hagué de suspendre en el seu moment per culpa de la Covid. Aquelles i aquells que sempre hi són, els que estimen i m’estimen sense mesura, m’han aclaparat amb el seu afecte i m’han omplert de goig amb els seus presents. Sense desmerèixer-ne cap, el pastís fet per la meva germana Margalida i n’Esteve representant les pàgines d’un llibre –sens dubte l’objecte que més aprecii i amb el que em sent més identificat-  n’ha estat l’estrella. Fer-ne trossos m’ha sabut molt de greu.

Donar les gràcies, les moltes gràcies, és fer molt curt.