marginàlies

El vintè poema de “Si entra la boira no tendré on anar”, d’Antoni Vidal Ferrando, premi Carles Riba 2021, diu així:

Avui el temps passat té el regust
de les urnes funeràries i dels amors impossibles.
Hi ha ecos de cianur i de ciclops metafòrics
que furiosos escanyen les estrelles de mar.
Hi ha màscares, manilles, instruments de tortura,
mercenaris que calen foc al vent.
També hi ha diluvis de cendra viva
flagel·lant la tardor de mil vuit-cents noranta-cinc.
Anihilats per la còlera d’una abjecta,
inapel·lable explosió de pólvora, els amors,
els trenta anys, els lliris de la veu,
la química dels somnis de la meva besàvia.
A vegades ho pens:
¿com eren els seus ulls, com eren els seus besos?

I ara que prepar la presentació de “Venes d’aram” que farem demà, amb Maria Muntaner, l’editora, i Víctor Gayà a la llibreria Quart Creixent, som jo que pens que bastaria llegir aquest poema emfasitzant els dos darrers versos per dir què és el llibre: la recerca dels ulls, dels besos, del dir, del sentir, del fer, del refer, del callar, de l’amagar de Nicolò Conte, un napolità que va viure prop de 60 anys a Mallorca, que es casà a Bunyola, que tengué 12 fills dels quals en sobrevisqueren 9, que els seus descendents se sentien –i se senten-  illencs i bunyolins de soca a arrel i que ell mai deixà de ser primer napolità –va néixer quan encara hi havia el Regne de les Dues Sicílies- i més tard italià.