marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
12 de maig de 2013
0 comentaris
EL FORMATGE D’UNA PELADURA DE TARONJA
Na Maria Remenacap era d’estatura exageradament baixa, anava de negre estiu i hivern, i amagava el cap i gairebé tota la cara davall un mocador del mateix color. Mai no anava enfitada, però. D’habitud caminava nerviosament i amb la testa acalada, com si estigués empegueïda que tothom s’adonàs que tenia el seny lleugerament clivellat. O almenys als al·lots sabíem que no era tota i qui sap si per tenir-ne constància, algú s’inventà que un dia la veié menjar-se el formatge d’una peladura de taronja.
Segurament és una infàmia; ganes de desacreditar la seva sociabilitat elemental però molt efectiva.
No inspirava cap temor, na Maria, i l’al·lotea més atrevida no tenia cap mirament a dir-li tota mena d’inconvenients, que mai no replicà. Posaria la mà al foc que ningú no li veié mai els ulls. La punta del nas sí i la barra ostentosa també. Òbviament que no tenia cap peça dental –hi hagué un temps que no tenir-ne cap era un honor reservat als savis més vells de cada casa- fet que li agreujava l’agressivitat del maxil·lar inferior, que es movia a una velocitat de vertigen quan na Maria remugava.
No record exactament on vivia; tenc per mi que en un pujador extraordinàriament bell, amb vistes espectaculars sobre la vall on s’havia assentat la vila. Sí sé que vivia amb una dona, alguna tia eixorca, si no vaig errat, que no sortia mai de ca seva. Això sí, els veïns la sentiem cridar despòticament na Maria a tota hora, amb una veu molt poc de dona. Era del domini públic que bevia canya a la clotella.
Ignor quan morí, na Maria Remenacap. Poca gent la deu recordar en no disposar en vida de molta substància per marcar testimoniatge. Fins i tot és possible que no n’hi hagi molts que coneguin aquests detalls mariaremenacapers, perquè els records s’adapten a les necessitats de la còrpora emocional de cada un.
M’ha revengut aquest record de na Maria Remenacap, quan en despertar-me més tard del que volia, he vist sortir del dormitori una mena de barruguet negre que, abans de desaparèixer corredor enllà, m’ha tret la llengua, que no era altra cosa que la peladura sencera d’una taronja navel. I de cop he volgut sentir l’amargor del formatge d’aquesta taronja.
No inspirava cap temor, na Maria, i l’al·lotea més atrevida no tenia cap mirament a dir-li tota mena d’inconvenients, que mai no replicà. Posaria la mà al foc que ningú no li veié mai els ulls. La punta del nas sí i la barra ostentosa també. Òbviament que no tenia cap peça dental –hi hagué un temps que no tenir-ne cap era un honor reservat als savis més vells de cada casa- fet que li agreujava l’agressivitat del maxil·lar inferior, que es movia a una velocitat de vertigen quan na Maria remugava.
No record exactament on vivia; tenc per mi que en un pujador extraordinàriament bell, amb vistes espectaculars sobre la vall on s’havia assentat la vila. Sí sé que vivia amb una dona, alguna tia eixorca, si no vaig errat, que no sortia mai de ca seva. Això sí, els veïns la sentiem cridar despòticament na Maria a tota hora, amb una veu molt poc de dona. Era del domini públic que bevia canya a la clotella.
Ignor quan morí, na Maria Remenacap. Poca gent la deu recordar en no disposar en vida de molta substància per marcar testimoniatge. Fins i tot és possible que no n’hi hagi molts que coneguin aquests detalls mariaremenacapers, perquè els records s’adapten a les necessitats de la còrpora emocional de cada un.
M’ha revengut aquest record de na Maria Remenacap, quan en despertar-me més tard del que volia, he vist sortir del dormitori una mena de barruguet negre que, abans de desaparèixer corredor enllà, m’ha tret la llengua, que no era altra cosa que la peladura sencera d’una taronja navel. I de cop he volgut sentir l’amargor del formatge d’aquesta taronja.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!