marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
23 de juny de 2013
0 comentaris
MENUTS TRACTANTS D’AMORS
Ahir vaig dinar amb una colla d’al·lots de diverses edats que estaven tot contents d’haver acabat l’escola. Els entenc, és clar: estudiar, com treballar, cansa. El més gran de tots, que enguany ha estrenat institut, se n’ha sortit prou bé: tot notables i un excel·lent. Fantàstic, li dic, però afagesc amb la punyeteria més esmolada que, en no haver suspès cap nota mai, estaria bé, adesiara, i més ara que es va fent gran, suspendre qualque examen perquè la lliçó que se’n treu és cent vegades millor que la d’aconseguir matrícula.
El punyeter m’endevina les intencions tocacolloneres i m’enfloca que tenc raó perquè dos amics seus que mai no havien suspès res, enguany ho han fet per primera vegada i, en recuperar la nota, havien plorat literalment d’alegria. És una mentidota gens innocent, de la qual en trenc un bon qüern de lliçons.
Els més joves, fins dimarts no sabran les notes però gairebé amb tota seguretat seguiran la petja del més gran. En el nostre temps i amb el llenguatge pobre però ampul·lós que ens feien manejar per semblar més civilitzats i cosmopolites, diríem que eren els empollons, uns éssers que fregaven la repulsió pura i simplement perquè feien enveja a la tropa de tutups i macots, que eren pocs però feien molt de soroll i comandaven. Caps privilegiats, per contra, en deien els més grans d’aquells menuts doctors de la llei.
Com que ja tenen deu anys -i deixen de fer la gràcia de quan són criatures- és preceptiu demanar-los per les al·lotes. Els tímids fugen d’estudi i qui ho és més s’envermelleix. El més criatura de tots, però, diu que demanà a una nina si volia ser la seva al·lota i que aquesta li posà tres condicions: que no pegàs, que no digués paraulotes i que dugués bones notes.
Sorprès, li vaig demanar si és que ell pegava i em contestà amb un no llarg i rotund, però n’hi ha que sí, afegí amb els ulls ben oberts. Quant a les paraulotes va ser molt sincer i digué que qualcuna en deia, “joer”, però no són molt gruixadotes; que n’hi ha que en diuen de tan grosses com el campanar. Que treia bones notes, ja ho sabia, i aleshores li vaig demanar si havien fet tracte.
I s’ho pensà un instant, me mirà amb cara de perdonavides i molt lentament perquè se l’entengués bé digué:
-Jo encara no li he dit les meves condicions.
El punyeter m’endevina les intencions tocacolloneres i m’enfloca que tenc raó perquè dos amics seus que mai no havien suspès res, enguany ho han fet per primera vegada i, en recuperar la nota, havien plorat literalment d’alegria. És una mentidota gens innocent, de la qual en trenc un bon qüern de lliçons.
Els més joves, fins dimarts no sabran les notes però gairebé amb tota seguretat seguiran la petja del més gran. En el nostre temps i amb el llenguatge pobre però ampul·lós que ens feien manejar per semblar més civilitzats i cosmopolites, diríem que eren els empollons, uns éssers que fregaven la repulsió pura i simplement perquè feien enveja a la tropa de tutups i macots, que eren pocs però feien molt de soroll i comandaven. Caps privilegiats, per contra, en deien els més grans d’aquells menuts doctors de la llei.
Com que ja tenen deu anys -i deixen de fer la gràcia de quan són criatures- és preceptiu demanar-los per les al·lotes. Els tímids fugen d’estudi i qui ho és més s’envermelleix. El més criatura de tots, però, diu que demanà a una nina si volia ser la seva al·lota i que aquesta li posà tres condicions: que no pegàs, que no digués paraulotes i que dugués bones notes.
Sorprès, li vaig demanar si és que ell pegava i em contestà amb un no llarg i rotund, però n’hi ha que sí, afegí amb els ulls ben oberts. Quant a les paraulotes va ser molt sincer i digué que qualcuna en deia, “joer”, però no són molt gruixadotes; que n’hi ha que en diuen de tan grosses com el campanar. Que treia bones notes, ja ho sabia, i aleshores li vaig demanar si havien fet tracte.
I s’ho pensà un instant, me mirà amb cara de perdonavides i molt lentament perquè se l’entengués bé digué:
-Jo encara no li he dit les meves condicions.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!