marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
13 d'abril de 2013
0 comentaris
RIALLES FORASTERES
Primer dinar familiar d’enguany a la clastra de Son Trobat. Ens hem avançat al dia de la República, no ha sonat l’himne de Riego, però tots hem brufat en honor seu i d’aquells que ho donaren tot per ella, per la dignitat i pels drets de les persones. El primer dinar, també, que celebram sense la palmera que des de feia seixanta anys participava activament en aquests esdeveniments i que reté un escarabat forà. Sense ella guanyam en llum i panorama, però perdem en memòria, sens dubte.
En aquesta clastra hi vaig veure per primera vegada una cuca de llum i per primer cop, també, vaig posar un escarabat doblerer (que no sé perquè li dèiem canterano) en una capsa de mistos tot esperant que cagàs cèntims.
L’oratge, per primera vegada en el temps que duim de primavera, no era fresc i el sol queia amable. I ma mare ha sentenciat que “sol de març, espigues i barbs”, a tall d’avís de navegants i perquè ningú no ho posàs en dubte.
El dia havia començat de manera pletòrica quan Neus, la darrera incorporació a la família, cinc anys a punt d’estrenar, ha demanat a sa mare si en el cel podrem obrir els ulls. Sí, crec que sí, li ha respost sa mare. I tu, duràs el mòbil?, ha replicat Neus. Perquè si no el dus, com te trobaré?, ha reblat l’atzero.
Delicades per dinar (primer tumbet de l’any, també; massa primerenc) i encara millors postres, que som més llépols que les serps. Els veïns de clastra celebren la gresca i alguns s’afegeixen al dinar, com pertoca. Tenen un menut eixerit, en Joan, que va de mà en mà, que els de la nissaga són infanters. L’agafa la tia, li fa totes les moixaines que sap i en Joan, vés a saber perquè, ho dóna al petarrell. I la tia, ben decidida, retorna el nin a sa mare perquè té gana i perquè no li agrada que les criatures tinguin la rialla forastera.
Prou alliçonador.
L’oratge, per primera vegada en el temps que duim de primavera, no era fresc i el sol queia amable. I ma mare ha sentenciat que “sol de març, espigues i barbs”, a tall d’avís de navegants i perquè ningú no ho posàs en dubte.
El dia havia començat de manera pletòrica quan Neus, la darrera incorporació a la família, cinc anys a punt d’estrenar, ha demanat a sa mare si en el cel podrem obrir els ulls. Sí, crec que sí, li ha respost sa mare. I tu, duràs el mòbil?, ha replicat Neus. Perquè si no el dus, com te trobaré?, ha reblat l’atzero.
Delicades per dinar (primer tumbet de l’any, també; massa primerenc) i encara millors postres, que som més llépols que les serps. Els veïns de clastra celebren la gresca i alguns s’afegeixen al dinar, com pertoca. Tenen un menut eixerit, en Joan, que va de mà en mà, que els de la nissaga són infanters. L’agafa la tia, li fa totes les moixaines que sap i en Joan, vés a saber perquè, ho dóna al petarrell. I la tia, ben decidida, retorna el nin a sa mare perquè té gana i perquè no li agrada que les criatures tinguin la rialla forastera.
Prou alliçonador.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!