marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de maig de 2013
0 comentaris

AMB LA LLENGUA DEFORA I EL COR ESTRET

A Mallorca, l’espectacle de putxinel·lis o de circ és conegut per “ses títeres”. Quan era petit, cada any pels volts de Nadal i Reis, al Teatre Balear de Palma hi paraven, ses títeres, i molta pressa que tenien. Un pic mai, hi vaig anar, convidat pel meu padrí de fonts i no en tenc bon record, si va a dir ver. Vaig trobar que els trapezistes eren uns temeraris, els malabaristes poc graciosos, els domadors de lleons -no record més feres- uns creguts i els pallassos repel·lents. 

 

No vol dir això que els números de l’espectacle fossin xerecs i els artistes mediocres: vol dir que jo era un al·lot aspriu i sorrut que venia molt cares, caríssimes!, les rialles. De gran i a força d’arriar-me morrades he arribat a un grau acceptable de socialització i no em costa tant entendre les gràcies de qui sigui i riure-les.
En tot això pensava ahir horabaixa assaborint les darreres llums del dia i mirant la badia des de la casa del poeta. La serenor lleugerament orejada obria finestrals i parèntesis en els ànims cada cop més atupats i per un moment es podia pensar que la consecució de l’èxtasi encara és possible; que no cal recloure’s de per vida i consagrar-la al totpoderós per arribar-hi en plenitud i a plena satisfacció. En el punt culminant d’aquesta entremaliadura de la pensa atribolada, la sirena d’un vaixell disforjo que no veia sonà tres vegades. Tres bramuls poderosos, rotunds, engolats i arrogants que probablement volien dir alguna cosa que no vaig entendre perquè som illenc de terra endins i rocam amunt.

Va ser la sirena, que em dugué el record de les títeres, perquè em va semblar veure un saltimbanqui que passava del fasser al lledoner i d’ell als xiprers que fan partió amb el convent de monges. I seguint el solc de l’acròbata, la cohort de titellaires de per tot que ens fan anar amb la llengua defora i el cor estret. Manipuladors de tot pelatge amb la insensibilitat per arma i el cinisme d’escut que no callen ni davall l’aigua sense reparar en allò que diuen: com més insensateses i bogeries, millor.

I aquestes títeres, és clar, no sols m’avorreixen com les que vaig veure d’infant, sinó que em repugnen i no precisament perquè sigui cellut i aspre, sinó perquè els artistes són deplorables i miserables els seus números, per molta pressa alienada que concitin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.