marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 d'abril de 2013
0 comentaris

CARES LLETGES CONTRA LES CASTES I PER LA INSURGÈNCIA

Escrache” és una paraula lletja importada d’Argentina, si no m’equivoc, que en català encara no hem determinat com s’ha de dir. El mot sembla que prové de l’italià ‘scraccè’, referit a la fotografia esgarrada d’un rostre. Així, per la gent d’aquest país sud-americà, sortir ‘escrachado’ en una foto volia dir sortir lleig, malament. No fa tant, l’espectre d’aquest mot s’amplià un poc i es començà a usar com a sinònim de trencar la cara a algú.

De la combinació d’aquests dos retrats, per dir-ho així, neix el fenomen de l’”escrache” aplicat a la protesta popular davant el domicili d’un polític. Consisteix essencialment en què un nombre de persones, vestides de manera que les puguin identificar com a pertanyents al mateix grup, es dirigeixen cap al domicili particular o lloc de treball de la persona pública a la que es vol “escrachear”.
La primera entitat a usar l’expressió per aquest estat nostre que ja fa molt que va fent figa, va ser la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Immediatament, els neoconservadors i els seus potents altaveus carregaren durament contra l’entitat i els seus capdavanters assimilant-los al radicalisme poc menys que terrorista. I reclamaren al ministre de l’Interior mesures expeditives contra aquesta mena d’”atac violent” que, al seu parer, afectava el viu de la democràcia. I el ministre, és clar, servil i efectiu, està estudiant a quants metres s’ha de situar un “escrache” del domicili del polític, o no, que se’l mereix amb escreix, si aquesta acció no vol ser considerada fora de la llei. Val a dir que a aquests dretans extremosos s’hi han ajuntat veus aparentment més centrades, com la de l’expresident Felipe González, que públicament s’ha demanat “per què un nin ha d’aguantar una pressió a la porta de casa seva”. No va pensar -els anys no perdonen!- en els nins que han “d’aguantar” un desnonament, per exemple.

Uns i altre, amb la consideració que fan d’aquesta pràctica contestatària, han demostrat a bastament que consideren els polítics una casta assimilable a la sacerdotal, situada per sobre del bé i del mal i, pitjor encara, per sobre de la ciutadania. El seu regne, per això, no és d’aquest món pedestre i contaminat pels cabdills del populatxo. Sentint-los, hom diria que els polítics són tots grans homes d’estat, d’altes mires i d’una dretura ètica incòlume. I res més lluny de la realitat. Els escàndols de corrupció que no deixen, demostren que són molts més els integrants d’aquesta casta que se serveixen de la ciutadania per viure esquena dreta, que no els que la serveixen. I la veritat és que sap greu que el tractament informatiu i la magnificència d’aquests escàndols que no tenen nom, eclipsi els polítics que, amb els seus actes, es desmarquen d’aquesta pràctica delictiva i malden per millorar la vida col·lectiva i les seves condicions.

La ciutadania, per natura, ha de ser revoltosa, rebel, la qual cosa no significa, ni prop fer-hi!, posar messions per la violència. I ha de ser molt més insurgent quan des del poder la ultratgen o la menyspreen. És clar que per a la casta política que molts voldrien instaurar per sempre, l’adotzenament ciutadà és el primer que s’ha d’aconseguir i per això treballen sense desmall criminalitzant tot allò que es mou sense el seu consentiment.

I ara mateix, són molts i prou consistents els elements per revoltar-se, per dir prou, per manifestar clarament que s’està fins al capdamunt d’una situació deplorable on la justícia, en tots els ordres, comença a ser una entelèquia i els drets fonamentals de la persona una collonada insigne.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.