marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'abril de 2013
0 comentaris

LES PANADES DE LA MATRIARCA

S’han acabat les festes, a la fi per a molts. Avui, segona festa de Pasqua, ha estat el darrer dia d’exposició i degustació de panades, crespells i robiols. A casa, avui, eren quatre, les formes i gusts que es presentaven, i totes ben suculentes. Tanmateix, la matrona segueix guanyant i se’n du la palma. Vuitanta-sis anys, té la matriarca, i encara s’aixeca abans de l’alba per pastar i fer els quilos de panada que faci falta. I els robiols i crespells que calguin per saciar la llepolia de qui sigui. Cada any diu que és el darrer, que fa aquestes menges, perquè les mans no van on vol i ja no tenen força. 
També ho ha dit, fa uns instants, però l’any que ve, és clar, tornarà a fer les panades que els seus descendents intentam igualar seguint la seva recepta.
Per molt embafós que sigui aquest raig de festes, les sobretaules segueixen reconfortant i desintoxicant. Avui recordàvem que a Bunyola, fa una cinquantena d’anys, a les escorrialles del nacional-catolicisme, se celebrava amb un fervor pregon una de les processons més participades: la dels malalts o del “combregar general”, com és conegut a altres indrets. En aquells anys, els malalts formaven part del poble, com els agonitzants i els difunts. A més, és preceptiu que els cristians s’han de confessar i combregar almenys un pic a l’any, i que ho facin entorn de Pasqua. Als impedits que no podien assistir a l’ofici de Pasqua, el poble els portava el viàtic a ca seva. Aleshores, era l’única processó en què hi participaven les dones. Partia de l’església molt d’hora i hi acabava cap al migdia. El rector, precedit dels escolans, amb capa pluvial i porta-viàtic, anava sota pali blanc. L’escolà, colís en mà, anunciava quan entrava el rector a casa del malalt i quan en sortia.

Són temps esvaïts, fruit d’un temps que ningú no desitja que retorni. Però sap greu que també s’esvaeeixin els noms de cada cosa, els gests favorables a una socialització que hores d’ara es nota a faltar.

Cap dels sobretaulers –i sobretauleres- ha enyorat aquells anys penombrosos, però sí que la majoria noten a faltar la comunió amb els malalts i els que se’n van. En bona part, els malalts són trets de ca seva perquè morin als hospitals. I ja no s’entren els taüts a les esglésies perquè el poble carregui el difunt i el porti al cementiri. Foragitam del camp relacional el dol i la mort, i en això, com en tantes altres coses, som molt poc ecològics.
RESOS A LA FUNERALA
28.05.2011 | 12.01
IMATGES EN EL COR
22.08.2019 | 7.19

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.