marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de maig de 2013
0 comentaris

APROXIMACIÓ A LA MAR

Cauen les sis de l’horabaixa a cal poeta sense fer gens de renou, com si fossin donzelles servint el cafè al senyor que somiqueja vora el finestral que dóna a la badia. La mar sembra d’espills i de cristalls el blau intens de l’alè cansat i l’atordiment. Tot sembla que es quedi més temps del que toca. L’aire juga amb les palmes malaltes d’un vell fasser que no es cansa de contar històries de fades i de sirenes. 

 

A cal poeta l’aire sempre juga i se’n dur els renecs i les paraules gruixades. El tràfec del moll encara és suportable i la remor dels reactors sembla que competeix amb el toc de vespres del convent de Santa Clara i les piulades noves dels teuladers. Tot sembla quedar més temps del preceptiu. La calma s’enganxa a la pell, com la saladina i els versos de Carles Duarte i Montserrat:

L’odi és antic
com la paraula aspra

o la mirada que anhela descobrir,

el gest pretensiós

o el somriure plàcid.

Quan tries un vestit,
expliques com voldries

que els altres et veiessin,

però quan camines,

i en l’esforç i en la joia,

potser contradictori,

sense adonar-te’n,

et mostren tal com ets.

Sigues benèvol a l’hora de jutjar
i generós a l’hora de viure.

A cal poeta l’aire sempre juga amb tot i tothom, pol·linitzant els diccionaris i les mans que escriuen incessantment i omplen de llengües els racons de la casa habitada per la memòria que vol fer part del futur que alguns espanten. I tot sembla quedar més temps de l’indicat per a les coses que no pesen. La llum en suspensió revela la pols i les llavors que cerquen redós. I de la mar espillada en torna a venir la veu de Duarte amb una ambosta de pell encesa:

La mort aquí és tan certa,
tan freqüent, coneguda,

que sembla ja prevista.

Una mort rutinària
com l’eterna feixuga derrota

dins d’aquests foscos ulls.

Els foscos tristos ulls
dibuixen sense pressa

la vida

amb alegres colors

sobre el paper de mate.

Tanca els ulls lentament
a dintre les parpelles

per sentir millor el sol

que m’esquerda la pell.

S’acosta el mar. Poesia 1984-2009”. Carles Duarte i Montserrat. València, Editorial 3i4, 2010.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.