marginàlies

L’odi és antic
com la paraula aspra
o la mirada que anhela descobrir,
el gest pretensiós
o el somriure plàcid.

Quan tries un vestit,
expliques com voldries
que els altres et veiessin,
però quan camines,
i en l’esforç i en la joia,
potser contradictori,
sense adonar-te’n,
et mostren tal com ets.

Sigues benèvol a l’hora de jutjar
i generós a l’hora de viure.

A cal poeta l’aire sempre juga amb tot i tothom, pol·linitzant els diccionaris i les mans que escriuen incessantment i omplen de llengües els racons de la casa habitada per la memòria que vol fer part del futur que alguns espanten. I tot sembla quedar més temps de l’indicat per a les coses que no pesen. La llum en suspensió revela la pols i les llavors que cerquen redós. I de la mar espillada en torna a venir la veu de Duarte amb una ambosta de pell encesa:

La mort aquí és tan certa,
tan freqüent, coneguda,
que sembla ja prevista.

Una mort rutinària
com l’eterna feixuga derrota
dins d’aquests foscos ulls.

Els foscos tristos ulls
dibuixen sense pressa
la vida
amb alegres colors
sobre el paper de mate.

Tanca els ulls lentament
a dintre les parpelles
per sentir millor el sol
que m’esquerda la pell.

“S’acosta el mar. Poesia 1984-2009”. Carles Duarte i Montserrat. València, Editorial 3i4, 2010.