El meu preceptor menor, just després de saludar-me en arribar, m’ha menat a la seva habitació per mostrar-me el sant Jordi que acabava de pintar. M’ha recordat, per si no ho sabia o no me’n recordava –que els vells joves començam a tenir la memòria magra- que divendres vinent és sant Jordi i que tornaran
El meu preceptor menor tenia ben programat el dia i el primer que havíem de fer just després de saludar-nos era jugar a lladres i policies. La trama suggerida no era gens complicada, evidentment: jo entrava a ca seva, robava una partida d’euros i en sortir ell m’aglapia en absència total de violència. Naturalment, per
De totes les lliçons del meu preceptor menor, la de l’alegria és probablement la que més m’exigeix i, per ventura per això, de la que en trec més profit. És una criatura alegra, sí, perquè dedica moltes energies i tota la seva capacitat creadora per generar espais de delectança. Amb pocs elements explora, infon vida
Ha salpebrat la terra, com si volgués fer un plat suculent; ha fet un clot d’acord amb la seva alçada d’arbre fruiter que comença a sentir el rec de la saba i ha demanat que el sembrassin. Sap que la terra viu i fa viure, i que per això cal cuidar-la amb tot el seny
No ets capità si no tens vaixell, em diu el preceptor menor mentre, agafats de la mà, em dur a veure, un cop més, els estralls que va fer el vent en el capell d’una porxada. I en ser just davall el forat, aixeca el cap i mira el cel com si aquell tros concret
El protector menor, poc després d’haver començat el dia, ha pegat una morrada considerable –devia tenir la prudència encara condormida- que li ha consentit una dent, la pala dreta. No ha volgut que li aplicassin gel a la zona del llavi afectada i havent dinat la lleu inflamació es notava, però ell només es queixava
Anit se n’anà a dormir amb una part dels regals que esperava pels Reis i s’ha despertat voltat amb els de la segona tanda, i encara en queda una, la darrera. No són excessius, en nombre, els presents, però està molt content perquè li han duit pràcticament tot el que havia demanat. És clar que
Els panys i les claus dels calaixos del canterano són rellotges, diu el marrec al seu padrí, que està uns instants a fer-se càrrec del prodigi. Quatre rellotges i només dos parells d’agulles, les dues claus que resten de la seva vella història. Com podrem regir el temps, d’aquesta manera, es demana retòricament el padrí.
La maqueta amb la que juga el meu preceptor menor la va fer fa uns quants anys el seu besavi patern, que tenia les mans grosses, dits breus però força molsuts, però molt amatents i precises a l’hora de fer feines que volien molta cura o bé per acarar manualitats que requerien peces molt menudes
Segurament deu estar estudiat –queda tot per saber-se , però pràcticament està tot estudiat i convenientment googlelitzat– per què les bregues de coixins mai no passen de moda entre els infants i hi frueixen tant, com botejar damunt el llit. I no crec que calgui estudiar per què els pares sempre s’hi oposen; o sí.
Els meus preceptors ja han escrit la carta als Reis: el major la va escriure per a ell i per al seu germà, el meu preceptor menor. (De passada i encara que no digui gens amb el que vaig a dir, els Reis, que són màgics, als adults ens podrien fer arribar una antologia de
El meu preceptor menor és un entusiasta dels contes, és un contista militant, i si fos per ell es passaria les hores assegut a la falda de qui sigui escoltant el relat que, com és natural, se sap de memòria i no permet cap disgregació ni canvi en el relat, que els contes, per ell,
El món i tot el que el volta i el fa rutllar és dels infants i en ells s’hi concentra permanentment l’expressió màxima de la vida, que ells celebren amb intensitat i sense descans malgrat totes les dificultats naturals o provocades. I els adults emporcam el món, el feim malbé, de la manera més miserable.
A les vuit del matí la humitat en el cementiri de la vila es volia assemblar a un plugim mandrós i distret. També els enterraments –cobrir els cossos morts amb terra, convertir-los en terra llacorosa- podrien passar per una sembra si en un temps en poguéssim veure els fruits i assaborir-los. Tanmateix, no tenen res
Mai no donis una foto per definitivament xereca, que podria dir un creador venerable i bonifaci. També podria sortir-ne un altre tan venerable i més exigent per girar el calcetí i proclamar que cap excusa és bona per dissimular una presa esguerrada. Com sigui, el retrat poc reeixit d’una magrana madura i fins a cert