marginàlies

El meu preceptor menor tenia ben programat el dia i el primer que havíem de fer just després de saludar-nos era jugar a lladres i policies. La trama suggerida no era gens complicada, evidentment: jo entrava a ca seva, robava una partida d’euros i en sortir ell m’aglapia en absència total de violència. Naturalment, per lladre, m’havia de dur a la presó, on acaben tots els lladres – si més no els més matussers i pobres de solemnitat- situada a un grapat de passes de ca seva on m’hi estaria una estona breu, només, passada la qual i després d’escometre’m amb un “ei, lladre, amic!”, havíem d’intercanviar els papers de la seva comèdia: jo passava a ser el policia i ell el lladre.

Així ho hem fet, però en haver-lo reclòs, ha considerat que podíem deixar anar els lladres i els serenos i explorar una mica el redós que fa servir de presó, un lloc ombrívol presidit per un entorxat -així li diuen per les terres de call vermell- amb la soca prou juganera, car just arrancar, es tirà cap a un costat formant una mena de sella a partir de la qual arrencà dret cap amunt. El preceptor ha convertit la sella en moto de gran cilindrada i m’ha convidat a anar a fer una volta amb ell pels indrets de la costa que ja domina.

Un cop arribat al destí m’ha proposat de convertir el mateix espai arbrat i carregat d’abelles que libaven les flors de l’entorxat, en un gran centre de pantalles de tota mida on s’hi podien veure infinitat de sèries i de jocs. Ell era qui se’n cuidava que tot funcionàs com calia, tenint cura que els cables estiguessin ben endollats i resguardats. Jo era el seu ajudant i havia de mirar bé com ho feia ell per després fer-ho jo. Màgicament, les branques i els brancolins s’han convertit en conductors de llum i tot s’ha aclarit, tot ha pres el color que li pertoca, el color de l’univers de tres anys i quatre mesos.

Per uns instant hem construït un paradís molt poc terrenal on res no hi desdeia, tot era ver i les veus, creadores incansables d’històries. Però, com tots els paradisos, aquest ha estat molt efímer i quan més gaudíem de la claror sense matisos, m’ha tornat a escometre amb un “ei!, lladre, amic”, que volia dir que tornàvem al començament, a què m’aglapia robant euros a ca seva.