marginàlies

Segurament deu estar estudiat –queda tot per saber-se , però pràcticament està tot estudiat i convenientment googlelitzat– per què les bregues de coixins mai no passen de moda entre els infants i hi frueixen tant, com botejar damunt el llit. I no crec que calgui estudiar per què els pares sempre s’hi oposen; o sí. Amb els meus preceptors hi hem jugat una bona estona, avui, a tirant-nos els coixins del sofà i a fer cucaveles damunt el llit. Ells sabien que transgredien una norma capital -i les transgressions donen un guster- i jo sabia que malcriava, assaborint com mai la malcriança. Emperò la noblesa dels meus preceptors no és d’aquest món i, en plena eufòria, han convidat els pares a participar de la gresca. I els pares ho han fet, perquè el git de la infantesa, quan es despert on sigui, no té aturador.

I, com si fóssim membres d’un jurat molt exigent, hem visitat els betlems de la família, que som betlemistes recalcitrants, i els preceptors els han aprovats a tots amb nota alta, per molt que han considerat que les coves de betlem eren, purament i simple, un cau poc endreçat i poc indicat per a un infant acabat de néixer. Ens hem estalviat entrar en discussió -fent-los avinent que Jesús nasqué en una establia perquè ningú no volia acollir els pares- perquè sabíem que acabaríem retuts. Sí que hem considerat la seva apreciació que el pastor gandul del betlem de l’oncle Esteve i la tia Margalida és un pobre que dorm al ras.