marginàlies

Els panys i les claus dels calaixos del canterano són rellotges, diu el marrec al seu padrí, que està uns instants a fer-se càrrec del prodigi. Quatre rellotges i només dos parells d’agulles, les  dues claus que resten de la seva vella història. Com podrem regir el temps, d’aquesta manera, es demana retòricament el padrí. Poden compartir agulles, els rellotges? Quina hora marquen els rellotges sense agulla? L’home, en un atac sobtat de malenconia, un estat avui menystingut i combatut per arnat i ranci, està a punt de proposar al nét dedicar un rellotge a cada una de les quatre generacions que han gaudit i gaudeixen de la casa i del moble que els mira amb ulls esglaiats. Als membres de la nissaga no els faria res, compartir les agulles de les hores i dels minuts, pensa atropelladament. Però quan és a punt de fer-li la proposta, el nét li diu resolutiu que han de  jugar a fet i amagar. Així, va directe a l’únic lloc de la cambra on pot amagar-se, l’armari de la roba, i un cop amagat prega al seu padrí que compti fins a vint abans de començar la recerca. Així ho fa l’home que, per acabar de donar forma plena al joc, diu fort on va per veure si el troba. El darrer indret que inspecciona és l’armari, evidentment, i quan l’obri es troba de morros amb la mirada fitera i plena de juguera del moix, que li fa tic-tac, movent el cap a banda i banda  com si fos un rellotge.