marginàlies

Anit se n’anà a dormir amb una part dels regals que esperava pels Reis i s’ha despertat voltat amb els de la segona tanda, i encara en queda una, la darrera. No són excessius, en nombre, els presents, però està molt content perquè li han duit pràcticament tot el que havia demanat. És clar que hagué de refer dues o tres vegades la llista perquè allò que més valoren els Reis és la contenció en la demanda, perquè no es tracta d’acaparar, de tenir per tenir, sinó de saber escollir per poder jugar més a plaer.

Debades intenta saber com s’ho feren els Reis per deixar els regals a ca seva estant tota la família dins la casa i sense que cap d’ells se n’adonàs. Són uns grans mags, els Reis, sí, però els regals pesen i el pes, quan el tragines, fa renou. Aleshores, per què ni ell ni ningú dels que esperaven l’arribada dels regals no sentí el tragí dels embalums? Per què, malgrat l’espera i tanta atenció, ningú no senti res? És una qüestió que no deixa d’ocupar-li el pensament mentre frueix a dojo de tanta generositat.

I enmig de tanta emoció, de tanta juguera desfermada, se sent un pes a dins que l’inquieta, una punyida a l’indret del cor que no sap explicar ni tractar però que és tan potent com les ganes d’acaronar totes les coses que volia i que ja té; tan poderosa com el goig que li vessa. I no pot dissimular un rictus d’aflicció que li fa perdre la mirada blava capaç de revoltar els estels. Li costa aturar l’accés de pena esvalotada que deu tenir un ull de font que desconeix, però la pot aplacar abans que li prengui els llagrimers tot repensant en com diantres s’ho feren els reis per deixar la juguetada sense fer gens de renou.