marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de gener de 2021
0 comentaris

LA VIDA SENSE RÀBIA

El protector menor, poc després d’haver començat el dia, ha pegat una morrada considerable –devia tenir la prudència encara condormida- que li ha consentit una dent, la pala dreta. No ha volgut que li aplicassin gel a la zona del llavi afectada i havent dinat la lleu  inflamació es notava, però ell només es queixava sense gens d’afectació de certes molèsties. I tanmateix, l’incident matiner no ha afectat gens el seu humor contagiós que, a l’hora de berenar, ha demanat a son pare que li preparàs unes piruletes –ell, perquè no es digui que no està al corrent de tot, en diu xupa-xups- de botifarró de les matances que feren fa una setmana. Me n’ha ofertes, clar, tot advertint-me que no coïen molt, en estar al corrent de la meva incompatibilitat amb el coent.

En ser l’hora del conte –per a ell els contes són part essencial de la seva vida i cada dia els hi dedica el temps que creu convenient- ha volgut que n’hi contàs un parell. Sap on són tots els que té, i en té molts, a tots se’ls sap de memòria i no permet passar per alt cap paraula ni cap desviació, òbviament. I en contar-li, el silenci que imposen els seus tres anys i dos mesos per poder sentir completament el que li contes, desballesta arrogàncies i impostures.

Dels darrers que té, un dels que més li agraden, perquè també el té a la seva disposició a l’escola, és “Tinc un volcà”, de Míriam Tirado i Joan Turu, i sembla, per com l’atén, que a cada contada hi troba nous elements per embadalir-se. En acabat, com qui no vol la cosa, li he demanat si ell també en tenia un, de volcà, entre el llombrígol i les costelles, i m’ha assegurat que no; que ell no té això que en diuen ràbia. El seu germà –el protector major- sí que n’hi té i de vegades explota. Ell ho sap, em diu, i abans que el volcà li faci treure foc per la boca, demana a son germà de la manera més assossegada i afectiva possible que es posi tranquil, que no s’enfadi, que faci com diu el conte.

I en acabat el tercer conte m’ha proposat de construir qualque cosa amb les peces dels jocs de construcció que té desades en diferents capses. M’ha advertit que podia ser qualsevol cosa i amb això em volia dir que mentre muntàvem el que fos i amb la forma que volguéssim ens havíem d’imaginar què era allò que construíem i els personatges i les accions que se’n podien derivar.

I de l’univers sense ràbia que hem creat i compartit, cap dels dos no en volia sortir.

AMB LLETRA DE POBRE
30.01.2017 | 4.12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.