Les destructores de paper no tenen res d’especial que enamori, són eines de mecanisme simple i disseny elemental, sobretot les domèstiques. I això no obstant, el meus dos preceptors la convertiren anit en una joguina divertida durant més de dues hores, temps durant el qual s’envolà prou la seva imaginació. Les tires dels folis que
Na Llamp era la moixa del meu preceptor major i el seu germà Moixetmeu el del meu preceptor menor. Eren dos moixos blancs, molt joves encara, d’un blanc intens sense màcula, que els feia ser gairebé idèntics llevat de l’estricta clapa grisa a la closca de na Llamp. Els ulls de tots dos eren d’un
Mirar com dibuixa una criatura és un dels plaers que mai no acabes d’agrair amb la intensitat amb què ho vius. Sense filtres ni dubtes, fins i tot categòricament van creant espais on perdre’t-hi cercant allò que mai no trobaràs perquè ja no tens la netedat de coneixement que cal per percebre subtileses. Avui, mentre
El meu preceptor major ha descobert què és la hipersensibilitat i la inquietud el venç. No sabia que la pell del sentir a voltes es torna molt fina i provoca una emotivitat desbordant; i no vol abandonar el sentiment que aparentment es perd. Encara no sap que no perd res, quan se sent superat per
Les disfresses ja han pres el carrer i aquests dies –aquests Darrers Dies- faran el ple, que dimecres vinent, dia 22, ja és el de Cendra. Ens agrada ser qui no som, si ens volem posar excessivament transcendents; transformar-nos exageradament o continguda; amagar-nos rere màscares i pintures espectaculars per fer bulla els dies en què
No sé on vaig llegir o com m’arribà un pensament pretesament propi d’uns indis nord-americans o canadencs, tenc per mi, que diu que si vols pescar un peix, has de pensar com un peix. Aquesta mena de fogonada imprevista m’ha arribat mentre jugava amb els meus preceptors procurant atendre amb la màxima diligència les lliçons
El meu preceptor menor ha demanat un paper i una de les maletes de colors que té i ha volgut pintar una de les figures de Lego que més li agraden. Preparant la taula on havia de treballar feia la sensació que es concentrava, que preescalfava les mans i la mirada. Ha obert la maleta
Amb els preceptors hem assajat com havien de rebre el present dels Reis, si és el cas que, a la fi, arriben, perquè el moviment de persones i mercaderies per terra, mar i aire és tan dens que pot complicar el viatge dels Mags. Tot d’una m’han tranquil·litzat, però, en dir-me que són mags i,
El preceptor menor, agafa l’Staedtler 0,4 que troba a la tauleta amb braser i em demana un paper per pintar. No demana colors. En tenir-lo, sembla que ja sap què vol pintar, encara que no ho diu. L’hi deman i només em diu fluixet, com si fos un secret que no vol compartir amb ningú,
Anit, els meus preceptors posaren les figures al betlem del seu oncle Esteve, un prodigi de creativitat en el que no hi manca res –la línia del seu cel és el de Bunyola- i on hi tenen cabuda, a banda de les peces imprescindibles, les figures d’alguns membres de la família fetes amb precisió per
Els que hem fet el batxillerat del temps d’en Franco i en ell “Formación del Espíritu Nacional” ens podem considerar en el cancell de la vellesa. I ara mateix em costaria explicar als meus preceptors en què consistia aquesta assignatura perquè, en el meu cas, parl dels darrers anys seixanta del segle passat –una eternitat-
El meu preceptor menor, acabat de dutxar, decideix de fer-me un dibuix. Comença fent la cara d’un animalet que, inicialment, vol ser una moneia, però que a mesura que es va fent, considera que li surt un coala. No en feia comptes, però, i ràpid de reflexos, s’apressa a pintar un arbre. Li deman si
Avui el meu preceptor menor fa cinc anys i mirant-lo fit a fit per poder abalconar-me als panorames extraordinaris que avicia, m’adon que si no intent connectar més i adir-me millor amb allò que anhela i crea a partir d’un detall, mai no aconseguiré desentrellar i descriure cap dels misteris de la vida. Ni la
El meu preceptor major avui fa nou anys. Nou anys de robar cors i de lliçons magistrals de com acarar la vida i de com posar-hi allò que troba que hi falta a força d’estudi, dedicació i perseverança. Nou anys de consciència i justícia primes, de solidaritat altament compromesa i de no témer gens les
El preceptor menor pren el seu peluix preferit, un osset que comparteix amb el seu germà més gran, el vestit de l’home-ratapinyada i em demana que l’hi posi. Tot estranyat li dic que li serà molt gros, que l’osset és un cadell i el vestit, de nin gran. I que, a més, un os-ratapinyada no