marginàlies

El meu preceptor menor és un entusiasta dels contes, és un contista militant, i si fos per ell es passaria les hores assegut a la falda de qui sigui escoltant el relat que, com és natural, se sap de memòria i no permet cap disgregació ni canvi en el relat, que els contes, per ell, són matèria sagrada. En té molts i sap on és cada un. Sa mare fa dies va fer un tiramisú i ell, en sentir el nom, s’apressà a anar a cercar el conte on hi apareix un cusset amb el nom del pastís i sa mare, hagué de deixar el tiramisú a mitges per tornar a contar-li el conte.

A l’escoleta en tenen molts i n’hi conten encara més. No fa molt n’hi contaren un d’una nina que tenia un volcà a la panxa que quan es disgustava o s’enfadava volia treure el foc per la boca, talment com fan els dracs. I per evitar aquesta endemesa, per mirar de calmar el volcà, la nina cantava el mantra Om, que inicia o clausura les sessions de ioga. I el preceptor, per demostrar que sap de què parla, separa els braços, junta els dits gros i del cor de cada mà, i acluca els ulls.

I per si encara quedava cap dubte que havia entès el significat del volcà i del mantra que l’aplaca, davant un atac de còlera del meu preceptor major i germà seu, mira qui té a la vora i amb posat d’entès en totes les matèries de la matèria i de l’esperit, anuncia que el volcà que el seu germà té dins la panxa està a punt de fer sortir el foc per la boca. Sap prou bé que son germà no prendria en consideració cantar el mantra Om i, per això, deixa les recomanacions del conte i li diu que no s’enfadi, que no n’hi ha per tant.

Al seu torn, el preceptor major, en haver fet la geniada que ni pols aixeca, s’engresca en qualsevol iniciativa que li reclama l’atenció de manera immediata. I mentre la fa, mentre aixeca del no-res tota mena de construccions tangibles o immaterials, suca fins a la darrera gota de saba cada instant i en treu les conseqüències que pertoquen. Ell, que és intrèpid, agosarat i arriscat sense caure en la imprudència, avui s’ha fet amunt en el rocòdrom de la vila fent bullir el volcà de l’ànsia dels més grans que el contemplaven amb el cor estret. Quan ha davallat amb el mateix aplom que ha pujat, ha mirat els de l’esglai i els ha dit com si cantàs el mantra Om que passaven més pena que vida.

Tot això he contat a la moixa marquesa que no ha deixat de mirar-me amb desdeny durant tot el relat. M’ha deixat acabar, no obstant, i en haver-ho fet, se n’ha anat sense frisar perquè sentís el seu remuc insistent que m’enviava a porgar fum. I aleshores m’he adonat que, sense voler, també li havia encès el volcà que dur dins la panxa. I qualsevol li recomana que canti l’Om.