marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de març de 2021
0 comentaris

LLIÇÓ D’ALEGRIA

De totes les lliçons del meu preceptor menor, la de l’alegria és probablement la que més m’exigeix i, per ventura per això, de la que en trec més profit.

És una criatura alegra, sí, perquè dedica moltes energies i tota la seva capacitat creadora per generar espais de delectança. Amb pocs elements explora, infon vida a un burot que per ell té tot el sentit per molt que tu no el capeixis, a la marxa lenta del tren de fusta que passa de generació a generació, a l’aprimador de la plastilina o a qualsevol estirabot  de la seva pensa revolucionària. Permet que entris en el seu joc permanent amb la vida i no dubta gens a adjudicar-te el paper que has de fer amb la màxima diligència per no perdre la llet pasturant. I de cop, per això o per allò, riu i et fa partícip del seu estat joiós, t’encomana la necessitat de fer un somrís sense màcula disposat a acabar sent rialla commovedora.

I davant la seva joia perfectament fonamentada, no te’n queda d’altra que respondre amb la mateixa moneda: has de començar fent un somrís encara que sigui desmanegat que acabi en riure deslliurat. És en aquest trànsit brevíssim però que sents com a molt dilatat que et retrobes amb les golfes de l’alegrança, amb els mecanismes de la joia intactes per molt de temps que faci que romanguin cloc-pius sense cap motiu, sense cap causa. I rient amb ell et sents millor, sense tant de pes al bescoll, sense tanta feixuguesa a les temples.

Lliçó magistral, jugada de mestre.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.