El preceptor menor, mentre assaboreix el pastís d’ous pujats que tant li agrada, diu que el foc no crema el foc. I en haver-ho dit, s’atura de menjar pastís, la cullereta suspesa a l’aire, i me mira fixament als ulls un llarg instant tot cercant la confirmació de la seva afirmació. És clar, li dic,
La innocència no es perd mai, paraula d’adult tirant a vell mil cops estafat per un sistema capolador que s’aprofita de la nostra inveterada confiança, dels nostres silencis i de les nostres renúncies. Hi pensava en veure els menuts que veien passar, molts d’ells emmascarats i molt de lluny, la cavalcada dels Reis. La tirada
Animat per haver guanyat els darrers dos jocs de Trivial en versió familiar, el meu preceptor major, competitiu de mena, n’ha volgut fer un amb mi per allò de començar l’any assossegadament. El preceptor menor s’hi ha incorporat molt a contracor –troba que aquests jocs són molt llargs, poc estimulants i la seva participació nul·la-
Els meus preceptors m’han ajudat a fer el dinar, avui, que no era gens complicat, d’altra banda: un pollastre al forn amb patates fregides. Era la primera vegada que ho feien, això de fer d’ajudants de cuina, i s’han divertit, sobretot. Hem salpebrat els quatre trossos del pollastre; hem sucat les dues llimones que hem
Els meus preceptors ja han muntat el betlem, com ha de ser per aquestes dates, i el preceptor menor, a banda de les figures tradicionals, també hi ha volgut incorporar algunes de les juguetes que més estima. A més, la composició no segueix cap cànon, òbviament, i tan aviat s’amunteguen les figures, com deixen espais
Avui se celebra el Dia Mundial de la Infància perquè va ser el 20 de novembre del 1989 que se signà la Convenció sobre els drets dels infants. És prou sabut que aquestes celebracions no tenen cap repercussió i tanmateix, en aquesta dels drets dels infants, no podem oblidar mai que les criatures són la
La mirada de la mare no vol rebaixar gens la seva intensitat que cerca els detalls que condensen la immensitat de l’inabastable. I com més fendidora és la mirada, més reviu les mans del fill i la manera en què obren una ampolla de tap de rosca; com agafen la forquilla per dur-se la truita
El meu preceptor menor, en veient com els picapedrers, després de netejar a consciència el carretó, el recolzaven verticalment a la paret nova, no va dubtar gens a posar-hi el seu, ben a la vora, fent la sensació que eren mare i fill. M’ha Indicat el preceptor enfilador de somnis que, inequívocament, tanta de feina
El meu preceptor major –vuit anys de plena saviesa acabats de fer- és primmiradament ordenat en tot, sobretot amb les pensades, i li costa acceptar que gairebé tots els qui el voltam ens deixem dur per la inèrcia de la vaguetat i la displicència. No ens valen lliçons, ens ve a dir; dissortadament, sembla indicar-nos,
El meu preceptor menor ha descobert els somnis fa no res. Tant la seva potència com la seva acidesa que no respecta innocències. Ahir diumenge va dir que havia somniat que la seva habitació, en despertar-se, estava plena de regals nous, els que més espera, ben embolicats, i considerà que, per això, havia d’anar a
Mirar com dorm algú té prou de tafaner, com si el son pertanyés al fons de la intimitat de qui dorm i escrutant-lo, qui el mira volgués rebostejar xafarderament per dins allò més personal del dorment. I, de fet, en qui mira, hi ha molt d’intimidació, ni que sigui de pa en fonteta. Mirar o
El meu preceptor major avui fa vuit anys, tot i que l’edat, a ell, li importi poc: en té prou a esprémer cada segon perquè sigui una aportació més a la seva creació perpètua. Cada instant, un esforç més per polir-ne la bellesa que el revolta, per apregonar els afectes que paix ordenadament i pacient.
El preceptor menor me mostra el primer dibuix que ha fet a l’escola, que començà dilluns passat. Abans, però, em diu que està molt content amb el nou teacher perquè els va fer uns trucs de màgia increïbles: deia one, two, three i desapareixien les monedes que tenia a les mans. Riu, en sentir-lo, el
El menut, en el cancell dels quatre anys, passa un guster de menjar-se el croissant acabat de fer quan el dia encara s’espavila. Diu amb cara de tenir cent anys i un dia que ha passat una nit no de “perros” –com ha sentit a dir moltes vegades arrossegant generosament les erres i les esses
Espontàniament –i vés a saber amb què pensava el cervelló que em queda- sortint de la casa i entrant a la terrassa, sentint molt viva la fuetada del sol, he exclamat un “Mon Dieu!” desconcertant i, tanmateix, ridícul. Al meu preceptor major no li ha escapat la botilada i m’ha demanat tot d’una què havia