marginàlies

A les vuit del matí la humitat en el cementiri de la vila es volia assemblar a un plugim mandrós i distret. També els enterraments –cobrir els cossos morts amb terra, convertir-los en terra llacorosa- podrien passar per una sembra si en un temps en poguéssim veure els fruits i assaborir-los. Tanmateix, no tenen res de celebració, ans al contrari: clouen la vida, segellen la història que ja no disposa de mans per fènyer prodigis, ni ulls per esberlar la fosca, ni veu per donar curs al sentit de les emocions.

Ho tenen tot per ser escruixidors, els enterraments, un temps –per breu que sigui-  que flagel·la, que ennuega, que no permet transitar l’aire convertit en enclusa.

I no obstant, acabat el ritual, acabades de compondre sobre la sepultura de la matriarca les flors que testimonien el desig que segueixi sent vida d’una forma per descobrir encara; en acabat de dir-li que mai no estarà sola i d’encomanar-li que segueixi cuidant-nos matriarcalment, sortint del cementiri,  apareixen els meus preceptors i es capgira l’ambient desolat.

El preceptor més jove manté ben aixecats tres dits de la mà dreta que indiquen que avui fa tres anys, poca broma, i que res ni ningú el privarà d’un dia d’atencions primmirades i qualque present. El preceptor més gran se’l mira amb tota la condescendència que permet la humitat que voldria ser plugim mandrós i distret, i li recorda, així mateix, que són les vuit i  mitja passades i que encara no han pres la llet amb galetes.

I és participant d’aquestes escenes que hom s’atreveix a suggerir que per ventura sí, que tot allò que s’enterra fruita d’una forma o altra. O que ja ha fruitat abans de ser terra i no ens n’havíem adonat.