Milers d’armelles ens retenen les fuites. Tot està fermat, fins i tot les mirades s’ancoren en el vaivé indescriptible dels malucs. La memòria constantment ens recorda que res no val la pena; que som imatges imprecises, incorpòries, gravades a una sola tinta en el llenç del temps que ens menysprea. Qui és capaç d’assegurar que
Volen, volen… ulls d’infant en cels plens de llibres i pomes lluentes. Voltes de cel perfumades, abecedàries, i criatures totes ulls que estrenen blavors i enfilen cometes, i volen, volen… I passen pàgines de llibres amb ales, i llegeixen en veu alta que els ulls que xuclen el calostre de l’aire, les mans i les
Caldria retornar a les catacumbes només amb el silenci per companatge. Fer cul enrere per veure debanar-se des del començament la troca d’aquesta follia sense nom que ens posam per llavis. Ens caldria menjar silencis, només, i engegar d’una vegada tots els signes jeroglífics que amaguen, juganers ells, els vers sentits de les callades del
Tots els dies són bessons, escrigué sense presses amb l’esprai taronja a una de les portes de vidre de la maternitat. Tots els jorns comparteixen la matriu i el líquid àmnic, havia escrit abans a la llibreta que sempre portava a una de les butxaques posteriors dels pantalons. Tots iguals, són els dies, anava parlant
La lluna queda, plàcida, i s’enamora d’aquest esplèndid sequeral de figueres de moro, mentre la nit, innocentona, es creu que amorosament dansa desnua en una seductora marjada de sicòmors
Calla el silenci i embroma el cel amb núvols rancuniosos que retenen la pluja per no tudar caritat
Enllà dels sentits el nervi de la vida crea bellesa La veritat creix en els espais naturals de la noblesa La llum no menteix mostra la cara bona de l’esperança L’horta vora el mar verdeja la salabror de les onades Pedres d’aigua reguen la terra prima generosament
Entre tots els papers que entapissaven la taula d’escriure, la seva atenció impacient en destacava un que mig tapava l’avís d’impagament del crèdit i la carpeta amb la darrera analítica per unes molèsties renals. Ignorava quin temps feia que havia escrit allò en aquell revers de full volant de publicitat i que havia resistit fins
Viure es redueix a sospesar el pes de les hores i a fer lloc a l’aire que engeguen perquè passi gairebé de llis i sense esgarrinxar-te. Sobtadament, però, en un indret insospitat topes amb quelcom tan singular i revoltós com la bellesa, i tot es gira com una mitja. Sota el seu influx, els instants
S’hi està bé a casa si, havent desat les estances, et pots lliurar a l’embadocament. A l’instant compareixen els adreços que més i millor pacifiquen mentre tires la vista per la balconada que s’obre a la tramuntana i a la serra que l’entapina. I és ben probable que, perdudes les llambregades pels laberints que formen
No entenent el missatge d’un alè entre carn i cuir, abandonats i confusos en el tragí dels necis, ens aniria bé cedir el pas als qui mai donen a tòrcer el braç de l’emoció i als que prefereixen més la pau –efímera i trencadissa- d’una besada nova feta a mida que no la intractable excitació
Els enyors hi sobren: no és bo que ocupin cap lloc en l’habitacle vitrallat de la memòria quan, d’imprevist, la reconvertim juganerament en una història que va de grapes. L’enyor és una llàgrima silvestre sense sang ni sanglotada; un cop sec a l’estómac de l’aire esquiu paridor de migranyes. I també la renúncia a escometre
No val la pena alar les humorades ni esbrossar a consciència els cups i els cellers, silents i secs, dels vocables si no aviam abans l’enteniment. És el seny qui ha d’evitar la renúncia a mirar descaradament els ulls de l’estupidesa que vol sembrar canyamels a les basses llimacoses que han format les baves de
¿Sents com respira, el jardí, aliè a les bafarades de podridura i a tot allò que es fa avorridor? ¿Notes l’alenada fonda i humida dels tarongers urbans que protegeixen les falgueres? ¿I com la piuladissa de l’ocellam, orquestrada per les oronelles i les falzies, penetra en l’aigua nova de l’estany i entabana la parella de
Baten el cel d’oprobi les ones oceanes. L’aire cau en picat i s’estimba penya-segats avall per ofegar la seva incandescència a la mar ulcerada. Llengües de foc trenquen la barrera del so i espanten els escurçons que esguarden els sepulcres dels prohoms que instauraren la pietat com a norma bàsica de convivència. El cobalt s’ha