La podridura no es deixa desar dins cap calaixera i la peresa del temps no troba qui li apagui la fetor. Quin preu tindria avui, temps de lladres i rapinyaires, recuperar l’estremiment de la primera lleterada?
1. Poder tocar una emoció, vet aquí l’eternitat sense cap dia. 1.1.El camí que ha de fer la música per trobar un lloc estalvi en la memòria. 2. Res no hi ha més desballestador i anorreant que el poder de la bondat. 2.1. El git d’una pedra a l’ull de l’esperança. 3. Apagarem els fars
Ha fendit l’horitzó amb la mirada feta rella, la Dama de les Estoles; ha estret els punys amb la força que imposen els molts anys i la saviesa; ha serrat les dents desafiadorament tot deixant que el blanc profètic del seu pèl curt enlluernàs la calda del migdia i ha dit amb veu clara: “Besaré
Enllà dels sentits el nervi de la vida crea bellesa Caminem callant per escoltar el batec de l’olivera Saludem el sol: l’energia de la llum enforteix l’alè La veritat creix en els espais naturals de la noblesa La pau de Bàlitx estén transparències sobre les runes La llum no menteix mostra la cara bona de
1 La llum no menteix mostra la cara bona de l’esperança 2 L’horta vora el mar verdeja la salabror de les onades 3 Car cercar l’aplom en els fruits tornasolats de l’harmonia
Sigues didàctic, fill meu: pega cop a la taula quan calgui per reforçar les paraules que naufraguen en mars de piuladisses i altres escaïnades inveteradament impostores. I ves sempre barres altes sense caure en l’altivesa; que ningú no pugui dir que ets herba molla, que costa molt posar cara a l’orgull i a l’heretat. I
Proveïts únicament de prudència i urbanitat, sols serem a temps de veure les runes del mur on s’estavellen els somnis robats
Si fos possible treure el cor de l’unicorn sense que morís, el cel pintaria aurores boreals i no aquests arcs de misèria que ens aclaparen. Qui diu que no en tenim necessitat, d’aquesta mena d’albes, a la mar que un dia va ser nostra? Declina, aquesta mare d’aigua corsària, delmada per la merda, els tòxics
Tot el que veus és mentida, li digué el pastor al xoriguer que feia hores que mirava. Pot ser, li respongué el falcònid, però aquella mossa que va a la font i que tothom desitja és més d’aquest món que la teva enveja.
On és la quietud? Se n’ha anat abans de la primera llum de l’alba i serà inútil demanar si qualcú l’ha vista passar: no és costum, de poc ençà, reparar en detalls i en aquelles passes que no taconegen. L’entabanament té presos els quídams que només parlen per molestar i frisen d’arribar a l’escac i
Sap on va, però tothom li veu el pas vacil·lant, temorenc en extrem. L’espera l’habitació d’hotel resolutiu, confortable i net, i prou. Les habitacions dels hotels mai no són amables, recorda; senzillament atenen amb més o menys determinació la necessitat reparadora d’higiene o descans del client. Tot ho troba com cal: la tapadora precintada de
Caminam sols per senders plens de tisores imaginant i pintant esbojarradament estels presumits i satèl·lits capriciosos. Vagabundejam per espantar l’avorriment i la por a qui ens estén la mà i no per almoinar. Anam de gambirot, com els beguts, i els terror al no-res ens fan creure que ballam sobre les anques incandescents dels planetes.
Gotes rogents de plom foraden les pales de les figueres i encenen els rostolls. Una pluja intensa de marbre castiga els respir dels rocs i espanta l’aviram. Ens convindria cercar un aixopluc i tanmateix consentim que la ira ens ompli les bosses buides dels ulls i les aixelles. Bofeguen vents irats als discrets suburbis dels
Milers d’armelles ens retenen les fuites. Tot està fermat, fins i tot les mirades s’ancoren en el vaivé indescriptible dels malucs. La memòria constantment ens recorda que res no val la pena; que som imatges imprecises, incorpòries, gravades a una sola tinta en el llenç del temps que ens menysprea. Qui és capaç d’assegurar que
Volen, volen… ulls d’infant en cels plens de llibres i pomes lluentes. Voltes de cel perfumades, abecedàries, i criatures totes ulls que estrenen blavors i enfilen cometes, i volen, volen… I passen pàgines de llibres amb ales, i llegeixen en veu alta que els ulls que xuclen el calostre de l’aire, les mans i les