Milers d’armelles ens retenen les fuites. Tot està fermat, fins i tot les mirades s’ancoren en el vaivé indescriptible dels malucs. La memòria constantment ens recorda que res no val la pena; que som imatges imprecises, incorpòries, gravades a una sola tinta en el llenç del temps que ens menysprea. Qui és capaç d’assegurar que no som més que la liqüefacció d’un desig?
Només l’orgasme que cava fins a trobar el forat negre de l’ànsia, adesiara és capaç d’estremir-nos. Tot es barreja amb tanta insolència que els mots són homes i els éssers amb capacitat de raonament, lletres de sang frisosament entenimentada. També és possible que ni les beceroles ni els papers escrits amb tota mala llet i poca eima siguin aquí, amb nosaltres, per empaperar-nos la cambra dels propòsits. És molt probable que per companys sols tinguem el fum i el tuf d’aquestes estances perdulàries de les que voldríem fugir per emparar la intempèrie, com si la serena fos cau de socors. L’alliberament, abans de visitar-nos, si no s’atura al bordell de ca l’amor, val més que no ens molesti.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!