marginàlies

Tots els dies són bessons, escrigué sense presses amb l’esprai taronja a una de les portes de vidre de la maternitat. Tots els jorns comparteixen la matriu i el líquid àmnic, havia escrit abans a la llibreta que sempre portava a una de les butxaques posteriors dels pantalons. Tots iguals, són els dies, anava parlant sol a les cinc del matí després d’haver fet de grafitaire barroer, i tanmateix n’hi ha que esperonegen de valent, en néixer, ningú no sap perquè, ningú no s’ho explica. Errant, cap cot, amb el pensament carregat d’estranyeses musitava: el part del d’avui serà distòcic: ve d’anques, el dia, i caldrà posar-hi els cinc sentits perquè la sang no ofegui el seu plany nadó. Els escombriaires no havien començat encara el jornal i no hi passava ningú, pel carrer que es coneixia de memòria. Aquell silenci urbà tan necessari l’empantanegava el discórrer clarent de les pensades. I tornà a prendre la llibreta per fer-hi constar: asseguda a un racó, l’hora calla com un mort i mata. Mira, calla i mata amb la seva cara marmòria. És per això que em ve gran, avui, el dia: hi ha mànigues per tot que m’inutilitzen les mans. I espantaocellat, només em queda embadalir-me amb l’opacitat que desprenen les coses que són com són ningú no sap perquè, ningú no s’ho explica.