No ens fa res malviure només amb monosíl·labs. I tot, per no voler dir, pels ulls i els miocardis, que l’amor somnia la vida i que tots els somnis no fan més que encarnar l’afecció. I amb onomatopeies no espantarem l’angoixa que sobrevola aquesta nostra carrera ràpida cap a l’infern de l’afàsia.
És en la intrepidesa del desig estès sobre el ventre de la lascívia que s’han de fer pomposament les paus amb les criaturades que envileixen el dret a viure sense cap paret a l’esquena que ennobleixi l’espasa.
Deia que necessitava escriure a mà, veure com les paraules van sent sinuosament seguint la camada incerta que va del cervell al cap dels dits que menen el bolígraf.Necessitava, deia amb els ulls entabanats, construir històries amb la mà trèmula i el cap esvalotat. Volia fer versos per poder dir l’impossible o per aproximar-s’hi fins
Cossos suats contra proclames de carícies: vet aquí el turment de cada dia. Rodola rambla enllà l’aire escàs dels vençuts perquè puguin relluir els ullals dels caníbals dominants. On és l’amor dels joglars?, demana a ningú algú que ni identificar-se vol. I el cortès, que aventuren els del cor mel·liflu? L’arrogància de la claror ofèn
Era el sol en posta, aquella mitja taronja aclaparadora, rotunda, que m’omplia la pensa d’el·lipsis i d’estels esquius; d’universos amb cossos estel·lars apagats, d’atols eixuts. Els diumenges, a vegades, tenen això: en trencar avesos i rutines, la seva mandra impostora et fascina, t’estova, i, així d’estopejat, en caure l’horabaixa, series capaç de jurar que la
Altius, reduim els diccionaris a la infamant condició de caixes d’onomatopeies, tot defugint el compromís en ferm de les esdrúixoles. I ens caldria engarjolar les paraules per sentir, nítids, els planys dels udols, l’angoixa d’un crit desatès, estèril. Cal callar només per fer-nos sentir, per demostrar nítidament i clara que percaçam la paraula totèmica, la
Quan les paraules no fan més que nosa entre dues veus enrugides que reneguen, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. I l’absurditat –talment un santbernat obès- ofega la cel·la monacal de l’eufonia. Acceptem que la parla no acaba d’ajustar-se ni a les necessitats ni als glatiments humans. Per a aquests vertebrats amb ínfules d’excel·lència i les
El vent apropa els lladrucs dels cans sobergs que volen ser udols de llop amenaçadors. Mostra els ullals, el vent, tot espantant els jardins que començaven a florir i despentinant la testa dels estugosos que es fan els desmenjats amb talent. Hom diria que la nigulada que repta el sol presenta les carasses dels indesitjables
La insòlita beutat de la tristesa asseca la boca abans de besar la tova emoció de la intempèrie. La tristesa és la matèria grisa i prudent dels desvaris de la sang que voldria seguir nodrint quimeres sense l’amatença constitutiva de les venes que li fan de llitera. La tristesa hauria de ser xerraire i no
Seria tan bell viure sense pensar-hi! Conservar intacte el costum ingènit del fred i l’efecte. I poder caminar sense haver d’anar enlloc expressament, amb la veu per calcetí i la llengua per sabata curosament llustrada! Seria tan vividora la bellesa dels espais, dels tactes i de les converses si ens deslliuràssim de la beneitura! Seria
Els camins s’asilvestren, s’encuneten i s’analfabetitzen acceptant la militarització del seny, que vol posar guerrera als sentiments. Pacificam la cremor del desig quan reclama atenció perdurable. Pretenem, sense èxit, torpedinar el temps, que tot s’ho mira amb indulgència des de l’arenal en què hem convertit els espais naturals de les besades. Miram sempre enfora, lluny,
Necessita escriure a mà. Veure com les paraules van sent sinuosament seguint la camada incerta del cervell al cap dels dits que mouen l’estri d’escriptura. Azrael, així signa les seves burotades -com diu als seus caramulls de papers manuscrits- necessita tirar el cap i els ulls encataractats sobre el paper en blanc i veure com
Mira com volen, els matxets, amb quina solvència tallen els caps dels alens i els fulards de l’aire. Mira com empaiten els voltors que s’avesaren a ser esclaus d’aristocràtics capritxos. Volen, volen, els ganivets, perquè no volen que vulguem enlairar besos i carícies. Voleien les armes i els seus ministres per garantir, diuen, la nostra
Porta’m una veu en rull, acordiònica, que es desplegui i es replegui. Fes-me arribar una veu que només se senti quan sigui sentida com un escarràs, com una agulla en vena. Servim una veu en vers que precisi la veracitat d’aquest entorn tan poc codonyat i que em faci tremir, que derivi en deriva, si
Floreixen els ametllers: posem a punt els estris d’escriptura, doncs, i untem d’oli de lli la traginada del cervell, que no coneix els angles rectes. Escalfem les mans per poder escriure a cada flor que ja n’hi ha prou de blederia i de ser estugosos. Les velles soques dels ametllers, tan avesades a fer de