Els camins s’asilvestren, s’encuneten i s’analfabetitzen acceptant la militarització del seny, que vol posar guerrera als sentiments. Pacificam la cremor del desig quan reclama atenció perdurable. Pretenem, sense èxit, torpedinar el temps, que tot s’ho mira amb indulgència des de l’arenal en què hem convertit els espais naturals de les besades. Miram sempre enfora, lluny,
Necessita escriure a mà. Veure com les paraules van sent sinuosament seguint la camada incerta del cervell al cap dels dits que mouen l’estri d’escriptura. Azrael, així signa les seves burotades -com diu als seus caramulls de papers manuscrits- necessita tirar el cap i els ulls encataractats sobre el paper en blanc i veure com
Mira com volen, els matxets, amb quina solvència tallen els caps dels alens i els fulards de l’aire. Mira com empaiten els voltors que s’avesaren a ser esclaus d’aristocràtics capritxos. Volen, volen, els ganivets, perquè no volen que vulguem enlairar besos i carícies. Voleien les armes i els seus ministres per garantir, diuen, la nostra
Porta’m una veu en rull, acordiònica, que es desplegui i es replegui. Fes-me arribar una veu que només se senti quan sigui sentida com un escarràs, com una agulla en vena. Servim una veu en vers que precisi la veracitat d’aquest entorn tan poc codonyat i que em faci tremir, que derivi en deriva, si
Floreixen els ametllers: posem a punt els estris d’escriptura, doncs, i untem d’oli de lli la traginada del cervell, que no coneix els angles rectes. Escalfem les mans per poder escriure a cada flor que ja n’hi ha prou de blederia i de ser estugosos. Les velles soques dels ametllers, tan avesades a fer de
Amb tanta d’aigua, criarem escates, es lamenta el padrí a la fornera, que encara porta la son encastada a l’obrar. El jovençà d’institut que passa per davant el forn no en fa gens de cas, a la pluja: empara el plugim amb descaradura barbameca. El serrell que li cau sobre el front celant-li els ulls
On és la quietud? Se n’ha anat de casa abans de la primera llum. Tenim el sostre pobre, però mai no hem tengut goteres. Ningú no l’ha vista passar? És clar, anant tothom a la seva desatenem els detalls i les passes que no porten tacó d’agulla. I els detalls semblen indicar que qui més
Volen, volen… els teus ulls, Neus, que estrenen catorze mesos, catorze arcs del cel que enfilen estels. Ulls que et beuen, que et prenen i et beuen com si fossis calostre, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen tot,
Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada t’escampi prats d’espígol sobre el pit. I recorda
La podridura no es deixa desar dins cap calaixera i la peresa del temps no troba qui li apagui la fortor; ni la fetor. Quin preu tindria avui, temps de lladres i rapinyaires, recuperar l’estremiment de la primera lleterada?
Hom sols atalaia el domini dels bacils i el silenci de l’univers en expansió. Ni la verticalitat del desig, no destaca en l’horitzó, rebentat pels addictes als coltells i a les infàmies. Sabates sense cordons i textos farcits d’injúries desafien la mar excitada pel llogre i el lladronici. No se sent cap corn ni trompeta
Matina la llum i l’acer. L’insomni encara tresca pels sediments de les hores on el cagaferro rutila per enganyar els malsons. Puja el cafè fent el rogall dels moribunds. Demana ser pres així de bullent per desafiar les defenses del paladar i de la llengua. L’escriptura fa revenir la ràbia de tot plegat i s’entesta
L’espasa del peix enfilant la lluna plena de sol, el sol dels bojos embadalits per l’esclat en colors del vers, del verb, de la lletra. Què no hem de donar per saber escriure, descriure o inscriure la lectura de tot plegat, aquesta porta sempre empesa a la carnadura del gaudi!
Crepita l’ortografia i la parla s’estorcilla com les serps en veure l’avanç dels sorrals i el formigó. Ho digué el predictor de més renom, que els bassals patien amb tant d’asfalt i tan poc alfals; i amb tanta gent ociosament amuntegada –fins a les celles d’estupefacció- i encucalada, i el prengueren per boig i esvalotador,
Canta, canta, que ja arriba, que ja ve; que ja és aquí la lava. Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’encabrita el cràter, com s’esbutza l’ou de foc; com gita el magma que ha de formar els déus que ens han de conquerir el futur perquè el colonitzem; que s’ha de