marginàlies

Viure es redueix a sospesar el pes de les hores i a fer lloc a l’aire que engeguen perquè passi gairebé de llis i sense esgarrinxar-te. Sobtadament, però, en un indret insospitat topes amb quelcom tan singular i revoltós com la bellesa, i tot es gira com una mitja. Sota el seu influx, els instants ensopeguen, es precipiten les minuteres dels rellotges i els colors dels ulls s’encenen com si fossin teies. No deixa de ser de paper, la vida, emperò armat de bellesa li cerques les cames i li trobes les rialles. No deixa de ser molt fràgil, l’existència, emperò la bellesa t’escalfa els llavis i el coratge. I la toques, i la beses, i la pessigues, a la bellesa, perquè s’exclami i certifiqui que no és cap bubota. I en percebre la tebior de ses galtes t’adones que la vida no és altra cosa que paper que fa la cort al foc tot acabant en incendi.