marginàlies

Entre tots els papers que entapissaven la taula d’escriure, la seva atenció impacient en destacava un  que mig tapava l’avís d’impagament del crèdit i la carpeta amb la darrera analítica per unes molèsties renals. Ignorava quin temps feia que havia escrit allò en aquell revers de full volant de publicitat i que havia resistit fins llavors tots els xafarranxos per desar la cofurna. Per on passava en escriure-les? Per què quedava sempre a lloure, el full nan, anant d’un cap a l’altre, talment un recordatori capital, es demanava cridant la temença.

I tornava a prendre’l amb aquella mena de prevenció estugosa que només sentia en llegir:

Quan sents que el dolor
va fent-se lloc al costat
dels ulls de l’amor
t’adones que la vida,
quan somriu, també mata.

Tanka cràpula!, digué entre dents, però no s’atreví a llançar-la: la tornà a deixar a l’abast de la vista, no fos cosa s’extraviés i en pagués les conseqüències.