Eixorden els crits ebris dels ociosos. L’estultícia s’aboca al mar per matar l’amor i la paraula. Illa de l’illa vull ser, aigua de cova, estalactita, saladina oferta al sol, solitud d’olivera.
Quin temps fa, que no es veu volar cap àngel que no sigui exterminador? Per molt que miris insidiosament el crepuscle encès com la ràbia de sentir-te alè devastat, no remetrà gens la sensació de sentir la mort en carn viva. I hom sap de sempre que cap veu no alena sense voler. Per molt
Compta fins a deu i en ser-hi torna arrere. No pararà, el temps, però ningú podrà dir que no t’hi has afanyat. No tornen velles, les hores i les albes. Són els rellotges, que hi tornen i ens fatiguen la història i el tedi. Qui té cony, té pa; qui té pixa, ha de captar,
Macs a la boca, torrenteres a les mans. No enderroca el temps l’arena del rellotge ni l’agulla en el paller. Pedres enceses rebran els peus dels errants. Pluges de vidre dels besos fan estelles sobre teulats de palma. Clama el silenci en els camps de refugis on l’aire mata. Mísers sense fronteres posen preu als
Hagués volgut ser balenguer i ha acabat sent caixer de supermercat, l’únic home entre vuit dones. Sovint es diu que fer aquesta feina –a part de suposar-li fus i filosa, circumstància gens menyspreable en els temps crítics que corren- té els seus avantatges: el desgast físic és mínim, tot i que l’estrés que acumula en
Les camades i els tiranys s’atrinxeren tot acceptant la militarització del seny, que vol posar guerrera als sentiments. Les orquídies dels perdedors ja no resisteixen la serena. És així que les hores esdevenen ciclons que ho arrasen tot sense cap mirament i posen en entredit el senyoriu de la serralada. Pacificam la cremor del desig
La felicitat pot esdevenir un mal dolent si gosam manipular-li el codi que la fa ser deliri.
La llum es beu d’un glop la mar. Fica el cap sota l’aigua el jove per veure els pits de les sirenes. Hem de poder estendre tenasses sobre els plaers ben acomplerts, damunt la virtut en destret. S’encén la verdor marinera. Riu sardònicament l’aigua. Treu el cap tafaner el jove.
El vent ja no porta ocells i el cel de cada vegada és més silenciós. I les nits, com més va més responsabilitat atenyen i procuren amagar la pluja per evitar ensurts als sembrats i a les torrenteres. El vent ja no és nòmada: arriba tot resolutiu i es queda amb nosaltres, corrent per sota
En el Caló de sa Torre només hi ha una parella de molts d’anys que secretegen com si fossin amants joves. Ell seu en una cadira de platja tot deixant que les anades i vingudes emperesides de l’aigua li remullin els turmells inflats i esblanqueïts. Corbat, mira l’aigua com si fos un miratge. La boca
Dansar? No hi ha cames. Cantar? La veu és de cossi. Parlar? De pedaç, és la llengua. Tocar? Tot és de paper de vidre. Sentir? La ment no està per orgues. Morir, doncs? Per això s’ha de viure.
Res com aixecar-te amb la llum posada i poder tirar la vista sense que res la importuni. Poder tirar-la lluny, fins a la mar que només en mostra un fil, però que saps que és allà per marcar l’inici de la infinitud. Res com escoltar de bon matí el murmuri d’un tul enrosat fugit de
Fatigats de cansar-nos, és probable que caiguem en els esbarzers traïdors de l’enyor, aquest punyent mal fantasma que ens empeny als esvorancs del passat. Aperduats pels carrers lladradors i engargallats de ciutats profanades, l’enyor ens surt a camí per pintar-nos en l’obscuritat la nostra inaptesa per tractar paraules llibertadores. I ja que hi és, ens
La cremor del migdia d’avui, sant Llorenç, taca de suor la cara d’aquells que veuen l’illa com una joguina en mans del sol; com dos pams d’arena aombrats per un cocoter de fruits tropicalment exòtics i abundosos. Per ventura closa nit, el sant ens regalarà quatre llàgrimes que rapinyaran la volta celest virada a atzabeja.
Mira com volen, els matxets, amb quina solvència tallen els caps dels alens i els fulards de l’aire. Mira com empaiten els voltors que s’avesaren a ser esclaus d’aristocràtics capritxos. Volen, volen, els ganivets, perquè no volen que vulguem enlairar besos i carícies. Voleien les armes i els seus ministres per garantir, diuen, la nostra