Els mots coixegen quan el mirall demostra que darrera els ulls no hi ha cap terra ignota ni llum que es pugui prendre L’espill infanta somnis i galàxies mirant la lluna que en fer el ple sospira i somriu en ser nova Mai les paraules no han estibat el terror ni el dens silenci de
Oberts a la terra erma camps infinits de mar delegen oferir el blat roig per al pa nostre de cada dia que cap senyor no ens dóna si no és a canvi de la sal de la vida
…i sents la cridadissa esbojarrada de tot allò que no té cap mena de substància ni volada però que aclapara, ofega i mata; i respons amb la veu afeblida, sense colzes ni punys, a la metralla de la vilesa, a la pluja de cretinisme, a l’huracà de toixesa… …i et sents com si haguessis sobreviscut
Els dits distreuen la mà que assenyala i anota, i la mà desencamina la cara, que perd la mirada i no atén els detalls que geografien les passes extraviades que s’encanten amb les quimeres. Els somnis encapçulen el temps però per prendre instants en càpsules abans de les menjades calen protectors de vida. Mentrestant, es
Lluny dels diables, la vida s’encega, escriu el profeta amb seguretat aplomada. Amb quina amor esbudellaria la mort, xiuxiueja a l’orella del deixeble. I exclama: el dolor és deler d’amor, Oh, gran Madona del pandemònium. Entretant, dents noves d’infant seccionen cues de llangardaix perquè llesquin l’aire.
Macolins d’aigua reguen la terra prima generosament La roda ho és tot: no comença ni acaba, acompanya el temps Cal cercar l’aplom en els fruits tornassolats de l’harmonia
A força de perseverar en els cops de cap al mur, s’hi ha fet una escletxa a partir de la qual hem obert un esvoranc que ha de permetre la fugida apressada dels paràsits i les sangoneres que ens mantenen els cossos a punt d’estimbada. Carn contra paper. Estrassa de besades. La tinta en vena
La mar reté l’amor i reclama amants cantaires que l’amanyaguin. Les hores maten i mai no podrem estroncar la sang que fan vessar. La mar convertida en ribell de matances. La sang dels que fugen del pauperisme i de la pena de la vida vessada a la mar per cridar la voracitat dels peixos i
Plou vent que enreveixina la mar en calma i en rada. L’aire irat porta el sotragueig del tren de les fugides a vessar de retuts i cadàvers de cercadors d’alenades dignes emmanillats a la memòria i als somnis sense bastida. I en el darrer vagó la veu de l’oracle: aixecarem turons a la vall del
La romanesa rodanxona asseguda en terra exhibeix els dos monyons a tall de cuixa esperant la compassió venuda a barrisc per uns cèntims. Les cicatrius són manta lletges: els cirurgians s’hi miraren perquè cridessin la clemència. En el plateret, tres monedes; corrua de fuites a plaça i en el cel el plany dels ilotes. La
Tot bruteja i les olors no surten de la podridura incontinent. El cel rogenc no anuncia vent: preludia la guerra nova que ha de convertir la pell en cendra radioactiva i la veu en fong maligne. Tot està dit, com inventades estan totes les formes d’alliberar la matera i les infinites maneres d’escapolir-nos dels fills
Els mots trapelles freguen l’aspror dels llavis que callen sempre en besar l’aridesa de la indiferència Llum temperada que el foscam desafia. Llampec acídul que la nit enlluerna. Les ombres aixopluguen Diccionaris en el clatell resplendent. Corre la tinta per l’espatlla acuitada. Canten els dits en caliu
Del tasser del bar estant, llegeix que a partir d’avui mateix i fins al mes de juny els funcionaris de Veneçuela sols treballaran de dilluns a dijous, i de set a la una del matí. Aquesta mesura decretada per Nicolàs Maduro, president del país, segueix llegint, es pren per estalviar energia, diuen, i per fer
Amb l’alè fatigat retornen les creuades i els sacrificis d’infants escorxats a les reixes que separen el salvatgisme de l’asèpsia més estugosa. Res no queda que sigui noble sols la voluntat de voler volar, de solcar les volences. Del cervell no en neixen arades i les mans en expansió troben sollada la innocència. L’escriptura és la
dels ocells el foc de les roses el ferro dels alens l’aigua de les boques la roda del cervell el silenci serren les lires desafinen les tubes canten el cossis els precs es consumeixen del cel darrer el silenci volen les mules carabassars xerraires flors en carn viva pell d’ombra metrallada silenci en expansió